El Bucarest al·lucinat de Cartarescu
Trobada amb Mircea Cartarescu
La publicació d’El cuerpo (Impedimenta), segona part de la sorprenent trilogia Cegador de Mircea Cartarescu, ens va animar a viatjar a Bucarest el 7 de març, just al límit del tancament de fronteres. La capital romanesa resulta a les seves pàgines un paisatge somnàmbul on la realitat es desplega com les ales d’una papallona
Mircea Cartarescu és un dels escriptors més singulars del nostre temps, i podem endinsar-nos en les seves complexes catedrals de text gràcies també a la feina extraordinària de les seves traductores: Míriam Ochoa de Eribe en castellà, i Antònia Escandell i Xavier Montoliu, en català (la versió catalana d’El cuerpo la publicarà Edicions del Periscopi a l’estiu).
En la trilogia Cegador, que amb Solenoide formen el nucli dur de la seva obra, els records de la seva infantesa i joventut fonen el vist, l’intuït i el somiat en una lectura hipnòtica, la qual cosa ens porta a una realitat augmentada, distorsionada, grotesca i subterrània que resulta més veritable que la pansida realitat amputada que ens serveixen els nostres matussers cinc sentits. I l’escenari orgànic on tot succeeix és Bucarest, una ciutat convertida per la seva mirada febril en un laberint orgànic.
Abans que el món es tanqués com el capoll d’una flor en perill, un petit avió de la companyia Tarom em va dipositar a la capital de Romania, una ciutat on conviuen edificis ultramoderns amb els blocs grisos dels anys del comunisme, edificis sumptuosos pulcrament rehabilitats de l’època imperial que tenen com a veïnes cases mig en ruïnes amb patis plens de ferralla, els cotxes aparquen a les voreres de manera caòtica i la gent compra flors de manera compulsiva.
Mircea Cartarescu m’espera a l’avinguda Stefan Cel Mare, des d’on el narrador de la trilogia Cegador veu amb la seva mirada obsessiva la ciutat sencera des del finestral del cinquè pis on viu amb els seus pares. Ens endinsem en el carreró que separa la Direcció de Policia dels blocs on vivia i em mostra un edifici gris en la part posterior de la comissaria, sense les fantasies de la façana: “Pertanyia a la policia secreta. De nen sentia els crits de la gent que era torturada”. En meitat del fosc passatge entapissat d’excrements de colom entre els edificis i la comissaria, ens aturem sota del llòbrec celobert que s’eleva com una llar de foc quadrada i allà a dalt, en un rectangle que sembla una claraboia, es pot veure un fragment de cel blau. Cartarescu aixeca la vista i es queda absort pel pas dels núvols. “Aquí vaig sortir moltes vegades”.
Els seus pares vivien en un bloc contigu. La seva mare encara conserva el pis de la infantesa, tot i que ara viu als afores, a prop d’ell. La seva trilogia Cegador també és una homenatge a la seva mare, Maria, que va voler ser mestra, però no va poder ser. A El cuerpo ella teixeix unes catifes en les quals el fil va traçant a l’estampat sorprenents geografies del coneixement i visions del futur que, amb aquest sentit de l’humor metafísic de Cartarescu, fan que els paranoics agents de la Securitate pensin que és una espia. Quan li pregunto per la seva mare, s’enrojola com un nen. “La meva mare continua sent una deïtat de la meva vida. Ara té noranta anys i continuem molt propers. A tots els meus llibres ella és potser l’únic personatge lluminós”.
El parc del Circ
A l’entrada del bloc, la portera de seguida reconeix Cartarescu. Ell la tracta amb una gran deferència i afecte, fins i tot quan la dona comença a posar-se primmirada i imposar la seva autoritat censora al veure la càmera de fotos. Hi ha una mena de conjura internacional dels conserges, disposats a exercir el seu petit poder obstinadament.
Ens introduïm en un ascensor que sembla el taüt metàl·lic del comte Dràcula i ascendim cap a la terrassa on jugava de nen. Cartarescu assenyala a la llunyania el bloc descomunal de la Casa del Poble, l’edifici administratiu civil més gran del món, amb 1.100 habitacions, resultat del desvari megalòman del dictador comunista Ceaucescu, i al costat, la controvertida catedral en construcció que, per no perdre els vells costums, aspira a ser l’església ortodoxa més gran del món. “Un innecessari gest d’orgull”.
Escriu a Solenoide: “Vaig passar la meva infantesa al parc del Circ i, més endavant, en l’adolescència, tornava amb freqüència a aquell parc ensopit sota el sol per submergir-me en el seu cor d’ombra i brillantor, al seu llac ple de bogues sobre el qual s’inclinen eternament els desmais”. Caminem fins al Parcul Circului.
A El cuerpo relata una de les nits més estranyes de la seva vida, al ser cridat a l’escenari per un contorsionista i hipnotitzador que es fa anomenar l’Home Serp. Explica que “els fills de la gent del circ assistien a la meva escola, a cent metres d’aquí, i els veies a l’hora del pati fent tombarelles o caminant a quatre mans. Sorties i trobaves passejant per l’avinguda nans riallers. El món era grotesc i sorprenent”.
Més enllà de l’envelat fix del circ municipal, el parc desplega una estampa bucòlica i recorrem el sender que porta fins al plàcid llac. Dic que és un lloc idíl·lic, però m’adverteix que “aquí han mort ofegats molts nens. La vegetació del fons atrapava les seves cames i els atreia cap al fons. És un lloc misteriós”.
I és cert que les aigües opaques del llac semblen inofensives, però oculten
el seu món submergit. Li pregunto per la importància del subterrani: “La vida subterrània és dins de la meva pròpia ment, un subconscient ple de laberints. I és el lloc on prefereixo viure. Des d’aquell punt de vista no m’he considerat mai un novel·lista sinó un poeta. La meva vida literària té a veure amb el meu ésser interior. És una excavació que va fins al fons de mi mateix per trobar-me amb mi mateix. No he fet mai diferenciació entre fora i dins”.
Després de dinar al restaurant Caru cu Bere, on es reunia la intel·lectualitat bucarestenca, caminem fins a la llibreria Humanitas. Té una zona de cafè lluminosa, i allà Cartarescu, amb una amabilitat incansable, respon a la meva curiositat per aquesta forma seva d’escriptura sense corregir, com si les paraules brollessin d’una font subterrània que ni ell mateix no coneix. “Quan escric ho faig en un estat de trànsit. No tinc un pla previ a l’hora d’escriure, escric sense esborrany, a la primera”.
Al festival MOT d’Olot em va explicar que no pensava mai en l’escriptura quan no estava davant la taula en la que escriu. Com és possible que no tingui un ressò en la seva vida quotidiana? “És la meva manera de tenir una doble personalitat. No vull barrejar la meva vida amb el fet d’escriure, són universos separats l’home que escriu i l’home que viu. Soc escriptor només quan escric, després soc l’home més comú de la Terra. Quan escric, una altra persona es calça la meva pell, es fica dins de mi i em posseeix. És un animal que s’apodera de mi i no té límit i sent que pot fer tot el que vulgui. Jo soc una persona més suau, més calmat, però l’animal que escriu és salvatge”.
Estem a primers de març i m’acomiado de Cartarescu al metro, l’escriptor més complex del món i la persona més senzilla del món. El veig allunyar-se en un vagó on és l’únic passatger fins a ser succionat pels túnels de Bucarest, on ell troba la llum enmig de la foscor.