El ‘Bloc-notes’ de Mauriac
El Nobel francès va exercir la seva professió a ‘La Table Ronde’ , ‘L’Express’ i ‘Le Figaro’; el seu diari és una excel·lent mostra de periodisme de raça
La meva última crònica (28 de març) acabava amb el llibre que havia decidit llegir, entre altres, durant el confinament: el Bloc-notes de François Mauriac, “el llibre d’un periodista de raça, un dels millors periodistes del segle passat”.
“Per què Mauriac?, un altre dia els hi ho explico”, així acabava jo la meva crònica, una crònica dominada pel shaker, la meva coctelera, convertida en unes improvisades maraques. Doncs bé, l’altre dia ja va arribar i amb ell el meu estimat Mauriac.
Per a molts –molts o pocs, per no dir-ne poquíssims?– lectors, François Mauriac és l’autor de Therese Desquiroux ,de Nido de víboras, un novel·lista cristià, catòlic, implacable amb la burgesia del seu país, que va aconseguir el premi Nobel (1952). Cert, però per a mi és l’autor del Bloc-notes, el diari d’un periodista que comença el 1952, a La Table Ronde, i després de passar majestuosament per L’Express, acaba a Le Figaro. “Je pense et j’écris pour agir”. Mauriac ho agafa d’una carta de Romain Rolland i ho converteix en la seva màxima, una màxima que Sartre no hauria rebutjat i que Voltaire en persona podria haver firmat. Pensar i intentar veure clar, ploma en mà. Per a Mauriac és la mateixa cosa. Un periodista, un intel·lectual, que es preocupa per no caure en la temptació de molts dels seus col·legues. “Quan el parlar, l’escriure, en comptes de ser una manera d’actuar no és més que un inútil lament, llavors el preferible seria callar”. Quanta raó tenia el mestre Mauriac! Per a ell, la sinceritat és la condició indispensable de qualsevol influència sobre el públic. El que es tradueix en una altra màxima periodística del mestre: “El camí més curt cap a l’altre (cap al lector) passa per un mateix”.
El Bloc-notes inclou quatre volums (edició de butxaca) publicats per les Editions du Seuil. Ignoro si hi ha traducció castellana o catalana. Segons la meva opinió, és un text anava a dir fonamental, però potser és excessiu, per a la formació d’un periodista, encara que, en veritat, totalment inútil avui en dia. Per què? Doncs perquè el periodisme que avui coneixem poc té a veure amb el del Vendredi, Combat i L’Express, és a dir, amb les tribunes en les quals van triomfar Gide, Camus i Mauriac. Parlo de França, esclar, però el que dic de França és aplicable a altres països, començant pel nostre. On està l’intel·lectual, l’intel·lectual i periodista, capaç de parlar del coronavirus, de tot el que suposa aquella pandèmia, com Mauriac podia parlar de la França de l’Alliberament (1944-45), d’aquell nou món que se’ns acosta amb tots els seus problemes? Jo no el conec. Però per al cas, és igual que existeixi o no, perquè a França, insisteixo, els intel·lectuals ja no tenen el paper que van tenir en temps de Gide, de Sartre, de Camus o de Mauriac. Avui la premsa és una altra, molt diferent, i el que priva són les tertúlies de la tele, com aquí. Però el Bloc-notes no tan sols és una mostra del periodisme de raça, sinó que també és un llibre molt entretingut en el qual surten personatges familiars com aquell cardenal Francis Spellman (1889-1968), arquebisbe de Nova York i vicari de l’exèrcit nordamericà –al qual vam conèixer durant el nostre Congrés Eucarístic–, el qual, en un sopar en el seu honor, a París, es va despatxar amb un fantàstic discurs en el qual comparava als soldats francesos de Dien Bien Phu amb els seus gloriosos col·legues de Roncesvalles... O el bo d’Antoine Pinay, obligat a dimitir del govern després d’apujar l’impost sobre l’alcohol: “On ne badine pas avec l’apéro”, escriu Mauriac. Una delícia. Doncs sí, llegeixo el Bloc-notes i, alhora, he començat a escriure el que no sé si serà un llibre o el pròleg o l’epíleg d’un altre llibre. M’explico. Farà un parell d’anys, Sergio Vila-Sanjuán em va suggerir que atesa la meva edat –acabava de complir els 80– serien d’agrair una espècie de memòries que Cultura/s publicaria amb molt gust. La idea era temptadora, però, a dir veritat, les meves memòries m’importen un rave: ja menteixo massa a les meves terrasses. El que sí que em tempta és explicar la meva relació amb els diaris, els periodistes, les redaccions que he conegut al llarg de seixanta anys, des que vaig tornar de França i vaig començar a escriure a El Noticiero Universal. Veurem si aguanto i el que dona de si.
El que sí que em tempta és explicar la meva relació amb els diaris, els periodistes, les redaccions