Confirmació de la sospita
El 19 de març es va publicar el decret 297/2020 al Boletín Oficial de la República de Argentina. Era l’aplicació nacional d’una mesura que, més tard o més d’hora, han anat adoptant governs de mig món. “Que, con el objetivo de proteger la salud pública como una obligación inalienable del Estado nacional, se establece para todas las personas que habitan en el país o se encuentren en él, la medida de aislamiento social, preventivo y obligatorio”. De l’ús de les primeres lletres de les paraules en cursiva en surt l’acrònim ASPO. És el nom de la iniciativa impulsada per Pablo González, un dissenyador gràfic que treballa per a diverses editorials argentines que difonen pensament antisistema, entenent el sistema (tu ja m’entens) com el de la globalització capitalista. ASPO s’estrena amb un volum que recopila reflexions entorn de la pandèmia publicades entre el 26 de febrer i el 28 de març. Es titula Sopa de Wuhan –perquè durant els primers dies es va dir que el coronavirus havia passat als humans en aquella ciutat de la Xina a través d’una sopa de ratpenats– i a la coberta, molt bona, s’apilonen dibuixos de ratpenats que va fer el científic Ernst Haeckel.
El primer text el signa l’únic dels 15 autors que repeteix: Giorgio Agamben. A la breu presentació que se’n fa es diu que investiga “la presente situación metafísica de Occidente y su posible salida”. Però la sortida que va proposar d’entrada era criminal, com sabem ara que som conscients de l’altíssima capacitat de contagi del SARS-CoV-2. A l’hora de comprendreelperilldelapandèmiaAgambens’ho mirava amb una òptica tirant a negacionista i això li permetia deixar de parlar de la malaltia per fer encaixar sospites foucaultianes a la seva reflexió: “Habiendo agotado el terrorismo como causa de las medidas excepcionales, la invención de una epidemia puede ofrecer el pretexto ideal para extenderlas más allá de todos los límites”. Sortosament el tercer text del volum, escrit pel seu amic Jean-Luc Nancy, impugna aquesta idea, afirmant que el virus és allò excepcional i que carregar contra els governs és menys una reflexió política i més una maniobra de distracció. Però és amb aquestes maniobres que es distreuen la majoria dels autors del volum. Des del Zizek que reclama “un cambio radical” per bastir “una sociedad alternativa” i fins a Paul B. Preciado que, després de veure confirmades les seves anàlisis dels darrers anys (l’adveniment del “sujeto del techno-patriarcado neoliberal”, aquell que ell va veure encarnat en el creador de Playboy), fa la crida que profetitzen els utopistes de sempre: “Si queremos resistir a la sumisión, nosotros también debemos mutar”.
Un dels articles de Sopa de Wuhan el va escriure Santiago López Petit i el van publicar originàriament els camarades de Crític. Hi afirmava que “la naturalización actual de la muerte cancela el pensamiento crítico”. També podria ser que la pandèmia, precisament, estigui provocant exactament el contrari. Com que l’atenció mundial es concentra en curar la malaltia, els discursos marginals adquireixen una singular preponderància i es poden fer afirmacions de l’alçada d’un campanar. “¿Qué pasa si decidimos preparar nuestros cuerpos para el contagio?”, es pregunta María Galindo. Fàcil: moriran milers i milers de persones més. “Estamos en manos de psicópatas y de un sistema necropolítico, absoluto y desvergonzadamente asesino”, diu Patricia Manrique –de l’Instituto Crítico de Desaprendizaje– obviant que és gràcies a aquest sistema que l’Europa imperfecta que maleeixen és encara l’espai de drets i llibertatsmésgrandelmón.
És gràcies a aquest sistema que l’Europa imperfecta que maleeixen és encara un espai de drets