Les arrels de l’odi

Isabel Bono (Màlaga, 1964) ha estat coneguda durant molt de temps com a poeta, amb títols com Los días felices (2003), Poesía reunida Geyper (2009), Pan comido (2011) o Los seco (2017), amb uns versos que sonen a profètics: nueve metros cuadrados/de libertad/ para auscultar paredes.

Amb la seva primera novel·la va obtenir el premi Café Gijón 2016 amb Una casa en Bleturge, on apareix ja el tema del suïcidi, que és central a Diario del asco. Marcada per la intensitat de la poesia, sense que pugui parlar-se de prosa lírica, algunes declaracions seves serveixen per il·luminar la naturalesa de la seva escriptura: “Crec que en el dramàtic hi ha també humor i alguna cosa d’ironia”, o “la felicitat és molt trista”.

Mateo, el narrador de Diario del asco, ho ha escrit per suggeriment del seu psiquiatre i el títol respon a l’esperit del llibre i al caràcter del personatge. “Vengo a contar mi historia”, es diu a sí mateix, li ho diu a la terapeuta i ens ho diu a nosaltres. Aquesta és també la història d’un home que torna a casa amb els canells cosits i embenats després d’haver estat ingressat per intentar suïcidar-se, tot just s’assabenta que l’amor de la seva vida s’ha llençat pel viaducte, com va intentar fer-ho quan la seva mare es va llançar per la finestra. Tot això el porta a preguntar-se com ha pogut ocórrer tanta desgràcia i el seu grau de responsabilitat. “Quizá mi sitio no es este, pensó mi madre. Quizá mi sitio tampoco sea este. Quizá mi sitio sea no estar”. En cap moment no culpa la societat, que aquí no apareix, com no apareix la data en què ocorre l’acció i amb prou feines el lloc: sabem que viu en una ciutat a prop de la costa, davant un mar “tan dócil que parece muerto”.

La novel·la deu la seva intensitat, la seva opressiva psicologia, a què es limita a una família, on tots els seus membres apareixen minuciosament retratats. Mateo no sap viure sense sentir-se culpable, sent que “quizá mi sitio no sea este”, “tiene demasiado tiempo para pensar”. Odia el seu pare, amb qui viu des que va morir la mare. Odia el seu germà. “Qué asco todo”, “qué asco me dais todos”. Es va casar per inèrcia i per comoditat, perquè la seva dona, l’Amalia, l’hi va demanar. “Nunca sentiste amor por ella. Nunca sentiste nada”. I quan se’n va de casa, no li importa. Micaela, als seus divuit anys, va ser el “dulce milagro que me hizo amar la vida dos meses”. Es va suïcidar sense acomiadar-se, i ell sent que no va saber salvar-la. Una cosa semblant passa amb la mare, per a qui caure malalta de càncer va ser una excusa per suïcidar-se, perquè el món no li agradava, “mi madre no valoraba el estar viva”. “A veces me pregunto desde cuándo tenía ganas de morir. No de morir, de no estar”. Pel que fa al pare, probablement no estava bé del cap, “las desgracias de la tele le vuelven loco”, va ser un fill de puta amb la seva dona, i quan ella mor, Mateo viurà amb ell i “verlo tan mayor y con la casa tan sucia le dio pena y asco”, “nuestra familia rezumabadecepción,desánimoyasco”.Il’odimés obsessiu està dirigit al seu germà Rubén, que feia feliç la mare però no va aguantar dos dies sol amb el seu pare. “Yo siempre deseé que mi hermano se fuera para no volver”. Tota aquesta acumulació d’odi i de frustració el porta a exclamar: “Ahí os quedáis, pandilla de cretinos , me corto las venas por vuestra culpa y qué asco me dais todos”. Al final l’únic que queda és la mort o el desig de morir. No sense abans llegir aquest poderós Diario del asco!

Isabel Bono

Diario del asco

TUSQUETS. 248 PÀGINES. 18 EUROS. E-BOOK 9,49 EUROS