Proletaris del món, pinteu-vos!
L’1 de maig no veurà aquest any manifestacions reivindicatives, marxes lúdiques o desfilades altisonants; repassem com l’art ha reflectit la lluita de classes, pintures i cartells el missatge dels quals no només és polític, també és estètic
La primera imatge que ens passa pel cap al parlar del treball a l’art, revolucions, socialisme, proletariat... és El quart estat (1901), de l’italià Giuseppe Pelliza Da Volpedo (reproduit a sota, a la dreta). Immortalitzada pel cinema a la pel·lícula Novecento, la tela representa un grup de treballadors en vaga, homes però també dones, com la mare que en primera línia carrega amb el seu fill petit. Dones i nens han desaparegut gairebé tres dècades més tard a La Internacional, d’Otto Griebel. El grup s’ha convertit en massa, la interacció entre els manifestants és ara una única mirada al capdavant, unipersonal, enfadada, decidida. Ja no hi ha individualitats. En aquells tot just trenta anys que van d’una marxa pictòrica a l’altra el món ha canviat irremeiablement, la revolució soviètica ha triomfat, i l’art social ha iniciat una nova etapa.
Els artistes han reflectit les condicions de vida dels seus conciutadans ni que fos de forma involuntària des dels seus inicis. A partir del XIX tot i això, la consciència social que sortia tímidament en segles anteriors ara es fa no només evident, sinó deliberada. Daumier a França, Zuloaga, Nonell a Espanya... el realisme imperant a la literatura i les arts no podia sinó mostrar els estralls de la revolució industrial, i d’allà a una altra revolució, la que acabaria triomfant a Rússia i la convertiria en la Unió Soviètica. A l’URSS, el Primer de Maig es va convertir més que qualsevol altre moment en el símbol de la lluita de classes entre 1890 i 1917; des d’aleshores, va adquirir un caràcter més propagandístic que combatiu, convertit des del 1918 en festa nacional com dia de la Solidaritat Internacional de la Classe Treballadora. La pintura, però sobretot el cartellisme, que havia tingut un paper tan renovador amb les avantguardes, Ródtxenko, El Lissitzky, Popova, ara es fa més senzill però també eloqüent en la seva dimensió publicitària; banderes vermelles, globus, flors i masses, com els que apareixen en els quadres de grans dimensions de Konstantin Yuon, Georgy Ryazhsky... Més tard i amb els artistes del socialisme oficial, Deineka i més, es posaran a primera fila els assoliments del sistema: desfilades d’homes i dones tan robustes com el sistema, parafernàlia militar.
Als països occidentals també els conflictes de classe i laborals tenen el seu reflex en l’art des de diferents tendències i moviments. Seran els expressionistes alemanys qui més i més descarnadament reflectiran les misèries de les classes baixes, mentre als paisatges industrials del britànic L.S. Lowry les multituds van a les fàbriques com les formigues als seus forats o simplement desapareixen en les vistes de formigó del nord-americà Charles Sheeler. Però serà el muralisme l’estil que millor reflecteixi en aquell país i a tot Llatinoamèrica el socialisme i les seves circumstàncies, amb Diego Rivera i els mexicans, Orozco, Siqueiros i d’altres, a primera fila de la revolució.