El que no passarà

Cal ben poca cosa perquè tot faci un gir, llegeixo a la contracoberta del llibre de Foenkinos que vaig comprar aquest Sant Jordi confinat.

Per a girs, el de la protagonista de Dos hermanas, la Mathilde, una professora de literatura que s’ha d’enfrontar al buit sobtat de l’abandonament. Llavors es descobreix diferent de com era. D’un dia per l’altre la vida la transforma en una altra.

Dos hermanas fa olor de drama claustrofòbic i pertorbador. Penses que potser hauria estat millor recuperar la lectura inacabada dels contes d’Alice Munro, una autèntica delícia, amb permís d’un altre gran contista, Sergi Pàmies. Tot i així, Foenkinos et ve molt de gust.

A diferència de Mathilde, això nostre, el que vivim ara, no arriba a categoria de tragèdia. Ens envolten xifres i històries que posen cadascú al seu lloc. Per què queixar-nos. Tanmateix, simpatitzo amb la idea del gir, d’allò inesperat, i amb l’evidència que en el fons tots lluitem per trobar l’equilibri.

Fa uns dies vaig llegir un article, ja no recordo on, en què el columnista descrivia la situació actual d’una manera que comparteixo aquí. L’equiparava amb un relat fantàstic d’una sèrie en què els guionistes ja van per la tercera temporada quan tu encara estàs intentant comprendre les primeres trames. Si ja és difícil assumir el present, qui sap què passarà demà.

El confinament s’allargarà més del que podíem imaginar, això queda clar. D’ara endavant sentirem molt dues paraules: nova normalitat. El que abans era “anormal”, ara passa a ser “normal”, tot i que siguem incapaços de comprendre-ho o fins i tot d’acceptar-ho.

Aquesta setmana s’ha parlat d’aplicacions que ens diran si ens hem creuat amb un infectat, de carnets d’immunes, de territoris avantatjats que sortiran abans del tancament, de limitacions d’aforaments a les platges a l’agost... Tot això, amanit amb nous deliris polítics, trames a Facebook, decisions improvisades, falòrnies demencials, que Alemanya ha començat els primers assajos d’una vacuna amb humans i que a Espanya ens han tornat a colar carregaments de tests i mascaretes de la senyoreta Pepis.

És el que hi ha. Els hi repeteixes a les teves filles com si aquesta fos una resposta adulta acceptable.

Tens la sensació que estem enganxats a un parèntesi. Ja fa un mes que va començar aquesta primavera que ha estat tan hivern i d’aquí no res arribarà l’estiu. Mig suspesos en el temps, hi ha dies de tot: dies bons, dies acceptables, dies d’apatia, dies de rialles, dies de carícies... i dies que, si et donessin un ganivet de tallar pernil i una serra mecànica, John Wick sortiria corrents.

Les coses que no has fet, encara que voldries amb totes les teves forces, es queden ficades ben endins, com un obsessió. És una de les lliçons d’aquesta pandèmia. El que vas deixar de fer i el que no podràs fer. La mala notícia? Que aquests desitjos no s’esfumen sense més ni més. La bona: que potser els pots complir més endavant.

Ja has après que cal ben poc perquè tot faci un gir. Així doncs, l’únic que se t’acut és aprofitar el moment, i després ja es veurà.

Espera’ns, Foenkinos.

Amb molt poc tot fa un gir i les coses que vas deixar de fer o que no podràs fer queden en suspens