Estat autonòmic?
La crisi del coronavirus ens ha donat moltes lliçons i en alguns aspectes ens ha deixat despullats davant una realitat imperfecta. Així, l’Estat autonòmic ha evidenciat la seva ineficiència. És llastimós haver de posar sempre com a exemple els lands a Alemanya, però al país germànic ha tornat a funcionar el principi de subsidiarietat i a Espanya encara l’estem buscant.
Evidentment hi ha hagut governs autonòmics que no han actuat amb lleialtat institucional i han preferit el rèdit d’enfrontar-se al Govern central que una sana col·laboració. A Catalunya, per exemple, hi ha hagut terror que el missatge centralitzador, en una emergència tan greu com aquesta, provoqués una desmotivació de l’independentisme, i per aquesta raó s’ha insistit tant en la idea que una Catalunya independent hauria gestionat molt millor la pandèmia.
Amb tot, el Govern central ha perdut una bona oportunitat a l’impedir que les autonomies actuessin amb més llibertat de decisió, tenint en compte a més que en aquest cas la sanitat és una competència transferida. A Espanya hi ha partidaris que ens assemblem a la federal Alemanya, entre els quals em trobo, o que preferirien una
Administració més centralitzada com la jacobina França. Avui no estem ni en un lloc ni en l’altre.
En els últims anys hi ha hagut una tendència a Espanya a laminar competències autonòmiques i convertir-nos cada vegada més en una còpia dels nostres veïns francesos. La cançó que l’Estat autonòmic no funciona i ha anat massa lluny en la seva assumpció de més poder fa temps que sona. I aquesta involució, justament, és la que ha provocat l’efecte contrari a Catalunya alimentant l’independentisme.
Ara que es parla tant de segona transició i s’ha posat sobre la taula el pacte per a la reconstrucció, potser valdria la pena aprofitar aquestes sinergies per intensificar a fons el projecte d’Estat autonòmic. És qüestió de creure-s’ho de debò.
En algunes comunitats, com Catalunya, costarà molt de recuperar el crèdit perdut, però el contrari només porta a la paràlisi i a l’enfrontament. Valdria la pena prendre’s aquesta alternativa molt més seriosament.