Frederic Amat
Artista
Aïllats a casa seva i des de les més diverses disciplines, artistes de tots els racons del món continuen dibuixant la vida sota l’impacte del coronavirus. Frederic Amat habita el color que ara inunda el seu estudi.
Al’artista britànic David Hockney, de 82 anys, l’ordre de confinament el va sorprendre a casa, a Normandia, on es va traslladar fa dos anys per retratar l’arribada de la primavera. Com havia fet abans des d’una finestra de la seva antiga residència de Yorkshire, volia capturar aquest moment canviant amb l’ajuda de l’iPad, una eina còmplice amb què fa les seves vibrants pintures des de fa una dècada. Narcisos, ametllers, pomeres, pereres en flor, que són com una crònica de la primavera que no podem veure i que l’artista, un dels més influents del segle passat, ha volgut compartir amb una targeta recordatori commovedora: “Do remember they can not cancel the spring” (Recordeu que la primavera no es pot suspendre). L’art tampoc no s’atura. Malgrat el tancament de museus i galeries, artistes d’arreu continuen creant des dels confins de casa seva.
Si Oscar Wilde assegurava que la realitat imita l’art, la veritat és que l’art no ha estat mai immune als virus. I hi ha reaccionat de maneres radicalment diferents en funció dels mitjans de l’època i de la visió existent de l’ésser humà. Hi ha reaccionat amb resignació i recordatoris de la nostra fragilitat, i també amb esgotament i sorpresa. I, per sort, també amb vitalitat i combat polític. La pesta del segle
XIV, recurrent, afegida a les guerres de l’època, va portar que es popularitzés el gènere de la dansa de la mort o dansa macabra, amb esquelets dels diferents estaments –un papa, un emperador, un agricultor, un nen– ballant alegres al voltant d’una tomba un últim ball. La devastació de l’època es va estendre durant temps en l’art, incloent-hi el famós El triomf de la mort, de Brueghel, del 1562. Però, molt més a prop, la famosa grip espanyola del 1918, que es va emportar Klimt i Schiele, va provocar que Munch pintés el seu Autoretrat amb la grip espanyola (1919), amb l’artista aïllat a casa, assegut amb una bata i una manta en una butaca i el llit amb la roba arremolinada al costat. I la boca oberta, buida, sorprès, dolençós. Va ser una grip que va fer que Virginia Woolf retratés la seva Mrs. Dalloway com una supervivent de l’epidèmia, una malaltia durant la qual va poder reflexionar, entendre’s, acceptar-se i intentar fer el món al seu voltant bonic. Encara molt més a prop, l’epidèmia de la sida que va catapultar l’art combatiu i de denúncia, especialment davant el reaganisme. David Wojnarowicz ho va denunciar amb ràbia i poesia, i Keith Haring, amb els seus vibrants grafitis de figures simples, entre jeroglífics i infantils, un art que contagiava felicitat. coronavirus les reaccions també es multipliquen. Des del seu cèlebre llit desfet (My bed), amb els llençols esbarriats, ampolles de vodka buides i preservatius utilitzats, fins a la tenda de campanya amb els noms dels homes amb qui havia estat brodats als laterals, tot en l’art de Tracey Emin és sobre ella mateixa. A invitació de la galeria White Cube ha compartit un diari a Instagram cent per cent autobiogràfic. Imatges de l’artista submergida en un bany d’escuma amb el genoll i la mirada centrada en la felicitat que hi ha a l’altra banda de la finestra, o de la tela que està pintant, i que cada dia es va tornant més negre. Els seus pensaments: “Avui seria feliç... avui celebraria la meva solitud... si no estigués plena d’una sensació de por colpidora ... Una foscor ... que m’ha fet venir ganes de viure més que mai”, va escriure el primer dia. El setè el va estampar directament a la tela: “Volia que te’m follessis tant que no pogués pintar més”.
Instagram s’ha convertit en la finestra des de la qual molts artistes mostren la seva feina aquests dies de bloqueig. D’altres creen obres perquè les imprimim i les pengem directament des de les finestres. És el cas de britànic Jeremy Deller, que va llançar una impressió amb què ens convidava a reconfigurar la nostra mirada sobre la immigració, “Thank God for immigrants (Gràcies a Déu pels immigrants), i fins i tot s’ha aventurat als carrers de Londres amb cartells en blanc i negre amb què convida a pensar en la falta de fons per superar la pandèmia: “Tax avoidance kills” (L’evasió fiscal mata).
L’artista de carrer més cèlebre del planeta ha envaït el seu lavabo de rates, animals associats amb temps de pestes. Les mostra no se sap si felices o enfebrades pel tancament, balancejant-se al tovalloler, esclafant el tub de la pasta de dents o ballant sobre un rotllo de paper higiènic. També sembla contrariat Maurizio Cattelan, l’artista italià que, en resposta d’una iniciativa de la Fundació Trussardi d’oferir una imatge del confinament, mostra el que podria ser un autoretrat: un llangardaix que busca la sortida en un El diari de Tracey Emin. Ara amb el
laberint dibuixat a terra. El dibuix forma part del projecte Viaggi
da camera, en què un bon nombre d’artistes italians han estat convidats a explicar com són aquests dies i com és el seu espai vital (i mental).
La casa habitada de colors. Confinat però no apagat, Frederic Amat ha convertit la seva casa estudi de Vallvidrera en una catedral domèstica des d’on celebra el color i la vida, no tant amb ànim de crear un refugi protector com d’oferir una actitud com a resposta. Filtrats a través de la llum que es cola pels grans finestrals, els colors envaeixen terres i sostres creant una espècie de “casa de ressonància i de transformació, sempre mutant”. “En contra de la cultura a casa, aquí és la casa la que es fa cultura”, afirma.
Els cors de Plensa i el temps lent de Saraceno.
Jaume Plensa, que ha tancat temporalment el seu estudi de Sant Joan Despí, s’ ha afegit ala plataforma# Est oN Ot ien e que Parar. En un vídeo difós en xarxes veiem l’artista dibuixant un mapa d’Espanya que s’expandeix cap a Europa i l’Àfrica i que acabarà poblant de cors vermells i un missatge: “L’amor no ha de parar”. Els artistes estan trobant la manera de fer arribar la seva veu en aquest nou escenari. El creador argentí Tomás Saraceno recorre a una de les peces confinades a la seva exposició del Palazzo Strozzi, a Florència, per explicar en un vídeo com els milions de petites partícules que floten en l’aire, entre les quals el coronavirus, es veuen afectades pels nostres moviments. “Necessitem moure’ns més a poc a poc, ser conscients de com influeix el nostre moviment”, diu.
Ciutats bombolla de Fito Conesa.
L’artista Fito Conesa va començar a crear tot just es va posar en marxa el confinament dibuixos de ciutats bigarrades, algunes de convertides gairebé en ciutats bombolla, tancades per cúpules de vidre, com un petjapapers de souvenir, amb els edificis gairebé apilats, entrant uns per les finestres d’altres. “No solc dibuixar com a pràctica artística. Però els vaig començar per posar en marxa algun tipus de procés automàtic, intentant no pensar, perquè el confinament a casa em recordava altres moments en què m’he hagut de confinar mentalment. M’ajudaven a no saturar el cap, a evitar l’estrès. Van complir la missió”, comenta. “Després d’aquells dibuixos, de tornada a la nova normalitat, m’adono que, si hi ha un moment en què es pot actuar de manera radical, fer un gir realment brusc, és ara. I des de la cultura. Ens tocarà pensar des d’un lloc des del qual no hem pensat mai abans”, conclou.
Grafiti confinat. El món de l’art urbà ha recorregut a l’esprai davant el coronavirus. Particularment Hijack (Jacques Guetta), fill de Mr. Brainwash (Thierry Guetta), ha pintat a Los Angeles la imatge de dos soldats amb mascareta, gel hidroalcohòlic, sabó, plomall i empunyant una aspiradora amb un símbol anti-Covid-19 mentre carreguen un munt de rotllos de paper higiènic a l’esquena. També ha pres un mur de fusta davant un bosc i hi ha creat una potent il·lusió òptica. Hi ha pintat un operari que decapa els taulers de fusta com si fossin paper pintat. I, de sobte, deixen veure el bosc, malgrat que són els mateixos taulers pintats de natura que es fonen amb el bosc de darrere. L’artista al·ludeix a la conseqüència inesperada de la quarantena i parafraseja Trump: “Fem que la natura torni a ser gran”. A Miami l’artista Hula ha pintat en un mur de formigó inacabat i envoltat de runa un potent coronavirus. Un símbol de la devastació que està causant la pandèmia.
L’art més solidari. Les iniciatives artístiques per recaptar diners contra el coronavirus o per ajudar institucions culturals en perill també s’han multiplicat aquestes setmanes. Una és 2020Solidarity (betweenbridges.net), en què 40 artistes internacionals organitzats per Wolfgang Tillmans –entre els quals Andreas Gursky, Luc Tuymans, Thomas Ruff o Nicole Eisenman– s’han unit per crear pòsters que es venen a 50 euros, i els ingresso es destinen íntegrament a diferents associacions culturals que trien ells mateixos. A França més de cent fotògrafs (Photographes-unis.fr) s’han unit per vendre les seves imatges a 100 euros en benefici de l’Institut Pasteur o els hospitals de París. S’han inspirat en la iniciativa de les 100 fotografies per Bèrgam, que ha permès comprar molt material per a l’hospital de la ciutat més castigada d’Itàlia amb imatges de creadors com Oliviero Toscani.