La incògnita xinesa
Pequín imposa el seu relat dins del país però perd prestigi internacional
L’himne de la Xina va retrunyir als balcons de Roma. A mitjans de març, molts –uns amb alegria, d’altres amb terror– van creure que estaven sentint el preludi d’un tomb en l’equilibri de poders mundial. Semblava que la Xina havia de ser la gran vencedora de la Covid-19.
Avui la música ha canviat. Les estadístiques xineses de contagis i morts ja no susciten admiració sinó suspicàcia, Pequín és acusat d’haver ocultat la gravetat de l’amenaça i es multipliquen les crides internacionals a una investigació sobre la seva responsabilitat en l’origen i propagació de la pandèmia.
S’està lliurant una dura batalla pel relat de la Covid-19, i la Xina ha mobilitzat tots els seus ressorts polítics i diplomàtics per guanyar-la, per no passar a la història com el país on va aparèixer el virus i que va silenciar els metges de la ciutat de Wuhan que van donar la veu d’alarma, sinó com el règim eficaç que amb mesures valentes va aconseguir frenar l’epidèmia que, en canvi, va noquejar les democràcies occidentals, massa lentes, massa caòtiques, massa arrogants; com la potència mundial que no va dubtar a acudir a l’auxili dels països en dificultats enviant metges, mascaretes, respiradors i tests en avions per tot el planeta.
Sortirà reforçada políticament d’aquesta crisi, la Xina? O, al contrari, acabarà més aïllada? És una de les grans incògnites sobre com serà el món després de la pandèmia. Res no està escrit, però no serà un passeig per a Pequín.
El primer escull serà reparar la seva credibilitat davant la comunitat internacional. Diversos dirigents –les més vehements són de Trump, però també s’han sentit crítiques a París, Londres o Canberra– es demanen si la falta de transparència xinesa ha perjudicat el món sencer i ha permès la propagació del virus. També per què va sorgir a la Xina. “Per què no es van prendre mesures contra els mercats d’animals salvatges si se sabia que el virus de la SARS (2002-2003) també va sortir d’allà?”, es pregunta Branko Milanovic, ex-economista en cap del Banc Mundial, que subratlla que, a diferència dels països africans superats amb l’ebola, l’Estat xinès té vastos recursos polítics i institucionals a la seva disposició.
“Tant l’origen com la propagació del virus estan vinculats a un problema de governança. Malgrat que coneixen el perill de determinades pràctiques alimentàries, les autoritats fan els ulls grossos perquè saben que tenen molt d’atractiu social. I també és cert que les primeres setmanes van amagar informació i van tardar a tancar Wuhan”, diu Mario Esteban, investigador del Real Instituto Elcano.
Són cada vegada més les veus –polítiques i científiques– que posen en dubte les xifres xineses: 4.600 morts davant els 52.000 dels EUA, els 26.000 d’Itàlia o els 22.000 o 23.000 d’Espanya i França. Esteban subratlla que l’opacitat és la resposta habitual del règim a tragèdies i accidents. “La falta de transparència ha perjudicat Itàlia i Espanya, que van ser els primers, perquè va impedir de valorar la magnitud de l’amenaça. Però no té sentit que Trump, que ja tenia les dades d’Europa, s’escudi en això. Tampoc no veig això de demanar responsabilitats penals a Pequín. El Canadà també n’ha de demanar a Trump per la seva incompetència?”, planteja Esteban.
Els defensors de la Xina argumenten que tots els països tenen problemes per comptar contagis i morts i que molts informes apunten que l’estadística oficial a Occident
XIFRES POC CREÏBLES “A Occident hi ha recomptes alternatius; a la Xina només hi ha el que diu el Govern”
COP AL ‘SOFT POWER’ Pequín no podrà mantenir la capacitat d’invertir i prestar, el seu gran atractiu
RESPONSABILITATS “L’origen i la propagació del virus estan vinculats a un problema de governança”
és només la punta de l’iceberg. “És probable que les xifres xineses estiguin molt per sota de la realitat, però no més que les de les democràcies liberals”, afirma Lukas Linsi, professor d’economia política a la Universitat de Groningen. A parer seu, “no hi ha una evidència clara” que Pequín hagi manipulat deliberadament les xifres i veu plausible que els seus morts estiguin tan per sota dels occidentals, ja que va aplicar un tancament molt més radical i molt abans.
“La diferència és que a Occident hi ha recomptes independents; a la Xina només hi ha el que diu el Govern”, replica Milanovic. No obstant això, admet que el baix nombre de morts de la resta de països asiàtics fa més creïble la Xina.
Pequín veurà erosionat el seu soft power, el seu poder d’influència i atracció, creu Milanovic. Es veu en la pujada de la desconfiança cap a la Xina dels nord-americans, tant republicans com demòcrates. L’economista també destaca el cop a la imatge del país que suposen els atacs racistes contra negres al sud de la Xina, que han motivat una inèdita carta de queixa dels ambaixadors africans.
Una altra amenaça per al seu pes internacional és l’impacte econòmic: el primer trimestre ha patit una contracció d’un 6,8% del PIB, molt per sota de les caigudes estimades a Europa o els EUA, però que a la Xina no es veia des del 1976, l’any que va morir Mao. “Una part molt important del seu atractiu com a soci internacional és la seva capacitat per invertir o deixar diners. Amb la crisi profunda que s’acosta, la Xina no podrà mantenir aquest múscul financer. A més, la població no ha estat mai gaire amiga de les inversions estrangeres del Govern. Això en context de bonança es podia mantenir, però ara serà més complicat”, augura Esteban.
Pel mateix motiu, poden respirar tranquils els que tenien por que la Xina es llancés a comprar empreses a Europa o a Austràlia aprofitant el daltabaix.
Se n’aniran de la Xina les empreses internacionals? Trump aprofitarà per reblar el seu missatge sobre el risc que les cadenes de valor de les empreses dels EUA depenguin d’un país insegur. Si bé és previsible que “després del xoc sofert moltes optin per ser més cauteloses”, Milanovic adverteix que no s’ha de magnificar el seu impacte per a un país com la Xina, amb un gegant mercat interior a més de l’asiàtic, i menys dependent que fa deu anys de la inversió estrangera.
El taló d’Aquil·les del règim comunista és l’economia. “El contracte social xinès, des dels anys setanta, es basa en el fet que la gent cedeix llibertats i drets polítics a canvi d’un desenvolupament socioeconòmic –diu Esteban–. La legitimitat del règim no s’erosionarà per la llibertat de premsa, però si hi ha un deteriorament de les condicions de vida la cosa sí que es pot complicar”.
Si Pequín està topant amb dificultats per imposar la seva narrativa de la crisi en l’esfera internacional, a l’interior tot és molt més fàcil, amb un sistema de partit-Estat que exerceix un ferri control dels mitjans i del sistema educatiu. Esteban adverteix de la miopia de les anàlisis occidentals que van veure en la pandèmia el moment Txernòbil del règim comunista i la seva predicció
PITJOR CAIGUDA DES DEL 1976 El veritable perill per al règim és que la crisi econòmica perjudiqui la seva legitimitat
és que, a l’inversa, li servirà per reforçar el seu poder. Fins i tot s’ha mal interpretat la figura del doctor Li Wenliang, l’oftalmòleg de Wuhan castigat per les autoritats locals per haver denunciat l’epidèmia i que va morir pel virus, una història que va commocionar l’opinió pública. “En la cultura política xinesa hi ha la figura de l’intel·lectual crític, però sempre des d’una òptica constructiva amb les autoritats, no d’algú que vol enderrocar-les. El màxim exemple és el màrtir que mor complint el seu deure –explica Esteban–. La figura del doctor Li té poc potencial subversiu. A banda, després el Govern ha rectificat, cosa que tanca el cercle de la justícia poètica. La idea dominant a la Xina és que el Govern ha sabut escoltar, que ha reconegut el seu error i ha castigat els responsables”.
En qualsevol cas, tota crítica al Govern s’ha esfumat a mesura que els Estats Units i altres països occidentals han endurit el to amb la Xina, adverteix l’investigador. “Ara el debat està dominat pel nacionalisme, pel tracte injust que rep la Xina internacionalment. El règim ho sap fer molt bé: és una narrativa que subscriu des de fa dècades”.
Hi ha senyals –com l’agra virulència dels diplomàtics xinesos– que les crítiques d’Occident estan radicalitzant el règim, que no les pren com a simples retrets a la seva gestió sinó com un atac al seu lideratge i sistema polític.
La crisi de la Covid-19 ha polaritzat el debat entorn de la Xina. “Els que estaven convençuts que els xinesos eren dolents, ara ho estan més, i viceversa”, diu Esteban, que subratlla que a Espanya per primera vegada la potència asiàtica ha irromput en el debat partidista, amb “el discurs antixinès de Vox”. El partit d’Abascal està reproduint el discurs de l’alt-right nord-americana, amb qui manté estrets vincles: parla del “virus xinès” i “l’amenaça comunista” i agita teories conspiranoiques.
Milanovic creu que s’hauria de dur a terme una investigació internacional, de la qual tots els països podrien treure lliçons, però sap que la Xina no l’acceptaria mai. “En el fons només segueix els passos dels EUA, que tampoc no signen les convencions internacionals que no li convenen. Hi ha normes per a països petits i normes per a països grans, i la Xina ho ha entès”, diu.
Malgrat els errors comesos per la Xina, Esteban adverteix sobre la temptació d’aprofitar aquest moment per aïllar-la de la comunitat internacional. “No s’han de buscar guanys polítics. Per sortir de la crisi sanitària, i de l’econòmica que s’acosta, necessitem la Xina”.