El virus s’acarnissa amb la vella Chocolate City
Tot i que només constitueixen un 46% de la població de Washington, un 81% de les persones mortes per la Covid-19 són afroamericanes
Aixecar els braços per fer una abraçada o fer una encaixada en el moment de trobar-se amb algú són gestos proscrits en temps de la Covid-19. Kamal Ali es resisteix al reflex i es conforma amb una salutació colze amb colze quan reconeix sota la mascareta un vell amic a la cua del Ben’s Chili Bowl, el llegendari restaurant de menjar ràpid de Washington fundat pels seus pares el 1958 al carrer U de la capital dels Estats Units, quan la ciutat era de majoria negra.
El secret de la seva famosa salsa, diuen, és, de fet, la seva comunitat, els clients i els amics: veïns, noctàmbuls, turistes, polítics, actors, esportistes, presidents... El local, que no va tancar durant els disturbis racials del 1968 després de l’assassinat de Martin Luther King ni durant l’epidèmia de crac i homicidis dels vuitanta, continua obert. Només per a menjar per emportar. Més que els ingressos, és l’afany de no perdre mai l’esperança el que fa que tiri endavant.
Ara les taules estil dinner i la “barra de la integració”, com Ali anomena l’espai comú del local, on “podien coincidir un jutge amb un jonqui o un trans”, són buides, però el seu esperit continua intacte. “Volem continuar oberts, com durant els riots del 1968, per mantenir un llum encès per als treballadors dels serveis d’emergències, la policia, els sanitaris. Ells treballen passi el que passi. Pensem que després de treballar, passi el que passi, nosaltres els volem poder servir una tassa de cafè o un frankfurt, encara que hi perdem diners”, explica Ali sota una mascareta.
Molts dels clients són afroamericans. Per ells, la pandèmia és una realitat molt més immediata que per als washingtonians de pell blanca. El coronavirus s’hi ha acarnissat especialment: malgrat que actualment només són un 46% dels habitants de la capital (van arribar a ser un 70%), un 81% dels morts pel virus són de raça negra, segons les dades de l’Ajuntament del districte de Colúmbia.
El fenomen s’està veient a tot el país. A Chicago un 68% de les morts per Covid-19 són negres, malgrat que només un 30% de la població ho és. El percentatge és el mateix a l’estat de Maryland, on els afroamericans representen un 50% de les defuncions per aquesta causa. El coronavirus no és aquell “gran igualador” de què se solia parlar.
“Passi el que passi, serà pitjor per als nostres pacients. I punt. Molts tenen tants problemes que això pot ser l’últim clau del seu taüt”, advertia fa poc en un article de ProPublica la doctora Celia Maxwell, degana associada de l’hospital Universitari de Howard, una de les institucions històriques d’aquest barri, fundat per atendre els negres que se’n van anar a viure a Washington després de la guerra de Secessió, quan es van alliberar de l’esclavitud.
La Covid-19 és més letal en persones amb condicions mèdiques prèvies, com la pressió arterial alta, l’obesitat o la diabetis, malalties més prevalents en els negres que en els blancs als EUA. Els problemes de salut, habitatge, transport i educació en què es tradueix la seva endèmica posició econòmica inferior ha estat el caldo de cultiu ideal per a la malaltia, que també castiga amb força els hispans.
Treballar des de casa és un luxe que no està a l’abast de tothom en cap país. Als EUA la raça és un factor important. Mentre que un 29% dels blancs i un 37% dels asiàtics poden teletreballar, només un 19% dels negres i un 16% dels hispans tenen l’opció de fer-ho, i són els que treballen en activitats considerades essencials, com els supermercats, els magatzems, les empreses de repartiment o la construcció, en general mal pagades i amb escassa protecció.
A Washington els contagis són relativament baixos amb relació a la població (3.528 casos i 153 morts entre els 700.000 habitants), però la majoria tenen lloc als districtes de l’est, on es concentra la població negra. La capital és una de les ciutats més gentrificades del país, i el barri de Shaw, on hi ha el Ben’s Chili Bowl i on abans vivia la classe mitjana afroamericana, n’és l’últim escenari.
“Vam créixer en una ciutat que es coneixia com a Chocolate City, predominantment negra des del 1900. Ara la demografia ha canviat, però, de fet, només ens hem traslladat a l’altra banda de la línia amb l’estat de Maryland, al comtat de Prince George. Encara hi som, en un lloc o altre. Aquesta pandèmia afecta de manera desproporcionada la comunitat afroamericana. És real, ho he vist al meu entorn; un cop més a les altres indignitats que hem rebut aquí”, lamenta Ali, fill d’una parella d’immigrants procedents de Trinitat i Tobago.
Un dels últims encàrrecs que ha tingut Tia Newton, directora d’art, ha estat la campanya de l’Ajuntament de Baltimore (Maryland) per sensibilitzar la població afroamericana sobre els riscos del virus. “Ha estat difícil fer arribar el missatge”, assenyala. “Els negres, en general, tenen molt poca confiança en el Govern”, i un dels primers problemes a què es van enfrontar, explica, va ser posar fi als falsos rumors que l’epidèmia era una falòrnia i els negres no es contagiaven. “L’ordre de confinament es va donar un dia a les vuit del vespre; molta gent es va pensar que era un toc de queda, i durant diversos dies la gent va continuar fent vida normal”, explica Newton, de 36 anys, a la cua del Ben’s Chili Bowl, fins on ha conduït per donar-los suport comprant-hi el dinar.
Laure Gallaway, també negra, arriba al local amb uniforme blau. “A Washington hi ha molta desigualtat. Gent que guanya molts diners i gent que no té estalvis i viu de xec a xec. Crec que aquesta gent és la que més estem veient arribar a urgències amb la Covid-19”, explica aquesta infermera de l’hospital de Howard. Ella no s’ha contagiat. “Encara”, matisa. Ha acabat el torn. “Quan arribo a casa, intento no pensar-hi”, diu mentre s’emporta una gran ració de patates fregides.
“Aquest pot ser l’últim clau al taüt dels nostres pacients negres”, adverteix la doctora Celia Maxwell