El món que ens espera
La llarga i lenta sortida de la pandèmia i la distància social auguren canvis importants en la manera de treballar, de viure i de divertir-se
Un satèl·lit cau a la Terra a Piedmont, Nou Mèxic (EUA), i hores després mor tota la població. L’assassí és un microorganisme de procedència extraterrestre que ha trobat en la sang humana el medi ideal per expandir-se. Però quan la humanitat sembla definitivament condemnada, el virus muta i es transforma en una bestiola que devora el plàstic i és innocu per a les persones. És l’argument de La amenaza de Andrómeda, una novel·la de Michael Crichton portada al cinema el 1971. Rodada després de 2001:
Una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, té l’aire de transcendència del cinema de ciència-ficció en uns anys d’optimisme i fascinació per la tecnologia, amb actors que fan de científics preocupats i primers plans d’ordinadors i microscopis que vistos avui resulten una mica farragosos.
Durant les primeres setmanes del confinament molta gent va patir la síndrome d’Andròmeda. Es llevava, es connectava a les notícies i esperava que Pedro Sánchez o el president Torra els confessessin que la Covid-19 era un simple refredat (els negacionistes), que era un invent escapat d’un laboratori militar (els conspirativistes) o que havia mutat en un virus que es menja la fusta (els més recargolats). O, senzillament, volien confirmar que hi havia un doctor a l’hospital de Can Ruti o al desert de Nevada que havia trobat la fórmula per combatre’l.
Després de sis setmanes de por per la proximitat del contagi a amics i coneguts, de dolor per les morts pròximes i l’alleujament per no ser a la llista, queda clar que res d’això no passarà. La malaltia es quedarà un temps entre nosaltres. En el pitjor dels casos, un parell d’anys. I, en vista de com van les coses a Àsia, que té 60 dies d’avantatge, encara queden mesos de restriccions. De confinament parcial, bé en la versió medieval (tancats a casa) o una mica més sofisticada (amb apps i certificats).
Els primers dies de tancament van ser tan inesperats que vam entrar en una mena de letargia. Això havia de ser un parèntesi en les nostres vides. A finals de març, però, quan al xoc del tancament s’hi van sumar les morts i les dificultats econòmiques de molta gent, el raonament es va invertir. Vam començar a pensar que el més normal seria finalment això que estem vivint ara. I l’excepcional, els anys viscuts abans de la pandèmia. L’excepcional era aquella llibertat per moure’s, reunir-se, consumir, tocar-se. Perquè, com escriu Neal Ascherson a The Guardian: “Com més tardi la tornada a la normalitat més irreal ens semblarà la vida que portàvem”.
Al final hem hagut de transigir amb situacions que desconeixem. Imaginar el que vindrà per mitjà de la literatura. Serà això com la postguerra dels nostres pares, com els dies tristos de Luis Martín Santos o la ciutat grisa plena de cues que descriu Mercè Rodoreda? Els economistes tracen una similitud entre els efectes de la pandèmia i els d’una gran guerra. Però no hi ha fàbriques ni infraestructures per reconstruir. Tan sols una maquinària detinguda que amb prou feines ha tingut temps de rovellar-se. En el món d’abans de la pandèmia les grans ciutats equivalien a l’èxit. De la densitat de població i la tolerància naixia la creativitat (Richard Florida). Continuarà sent així, o ha arribat l’hora d’anar-se’n als afores, als pobles? Les llibertats individuals prosperen quan el lliure moviment està garantit. El món d’abans no era el dels vertiginosos finals dels seixanta ni tampoc els
El consum deixarà de ser durant una bona temporada el gran motor de les economies occidentals
bojos vuitanta d’abans de la sida. Però era un món practicable per a les minories, la llibertat sexual i de fe, per bé que amb l’amenaça creixent del populisme. Anirà a més, aquesta amenaça? Portarà la distància social una vida impregnada de moralitat, com la que va conèixer Occident durant la dècada dels cinquanta?
Hi ha persones que consideren que la situació actual només és un preludi de les crisis que vindran amb el canvi climàtic. L’impacte serà tan fort, diuen, que molta gent revisarà les seves prioritats, creences, sensibilitat i ideologia. Pot ser que sí. Però, de moment, l’única certesa és que l’Estat guanya presència i capacitat d’actuació. En la sanitat, en l’economia, al carrer. I que la centralització és un valor que cotitza en aquest univers de seguretat. En l’àmbit econòmic, el món virtual és el guanyador. Durant anys el teletreball ha estat una opció amb una presència irregular. Aquesta crisi li pot haver donat l’empenta definitiva (fins a un 40% de penetració en alguns països). I és difícil no pensar que moltes empreses ho aprofitaran per no tornar enrere. Idèntica acceleració registra el comerç electrònic (que bé li van les coses a Amazon!). El comerç físic ja patia, però ara el dolor serà insuportable. Hi haurà més demanda de repartidors. I, sobretot, hi haurà demanda de llocs de feina en el sector sanitari i el de l’atenció a les persones, una trinxera en què les dones són dominants. No serà fàcil; fins ara el sector ha estat mal valorat i pot ser escenari de tensions salarials.
El teletreball pot protegir molts llocs de feina, també entre els professionals. Ara bé, pot fer molt poca cosa per als treballadors de la manufactura, els que van a la fàbrica. Es beneficiaran en part del reshoring, la tornada d’activitats que abans es duien a terme a la Xina, però no compensarà una nova onada d’inversió de les empreses en software, amb la corresponent substitució de mà d’obra. En els serveis, el lleure s’haurà de reinventar i el turisme serà durant una bona temporada un sector laboralment devastat. El gran canvi de fons, però, serà el consum. Durant més de setanta anys el consum de les famílies ha actuat com a motor de les economies occidentals. Les últimes dècades fins i tot a costa del seu endeutament. La distància social i el nou context obligaran a revisar despeses que ens semblaran supèrflues. I aquesta sí és que és una llei que regeix per a totes les postguerres: hi haurà un ajust, en la línia del que ja va passar el 2008. Treballarem més, estalviarem més i consumirem menys. I això sí que serà un canvi de grans proporcions.