Camí de llibertat
Travessar la serralada dels Andes a peu és una experiència de la qual se surt amb el cor canviat
Amb aquest reportatge, Flavia Company va donar per acabada la seva sèrie de la volta al món poc abans que comencés la pandèmia. El va enviar al febrer, però a causa de l’emergència sanitària mundial no l’hem pogut publicat fins avui. És un comiat de la sèrie, però no de La Vanguardia. Continuareu trobant Flavia Company els diumenges a la secció d’Opinió
Més de cinc mil homes ho van intentar el gener del 1817, fa dos-cents tres anys. Molts d’ells ho van aconseguir, molts van morir. Eren soldats, o com a tals els havien reclutat. Travessaven la serralada –molts no tenien cap altra opció– i es dirigien a una guerra per alliberar Sud-amèrica del jou dels colonitzadors espanyols. També portaven mules; els seus equipaments eren escassos i inadequats per als climes extrems en aquelles altures. Coneixen el camí i seguien una estratègia orquestrada amb una lucidesa implacable pel general José de San Martín, que afirmava: “El que no em deixa dormir no és l’oposició que puguin fer-me els enemics, sinó travessar aquestes immenses muntanyes”. Van vèncer.
Nosaltres érem onze, capitanejats per Alejandro Aranda, el patró de Solo Montañas. La nostra roba d’abric era l’adequada. Vint-i-cinc mules farien torns per carregar els nostres aliments i tendes de campanya, i també ens ajudarien a creuar aquells rius que no fóssim capaços de travessar a peu. Al final del trajecte no ens esperava una guerra sinó un ensorrament, que ens obligaria a desfer tot el camí fins a tornar a assolir el punt de partida.
Una gesta no es defineix com a tal pel que s’ha fet sinó per qui l’ha aconseguida i en quines condicions. I van ser just les condicions les que van suposar el més gran dels reptes. Tot just creuar el Portillo argentí ens esperava un vent en contra de més de cinquanta quilòmetres per hora i una temperatura inferior als cinc graus centígrads sota zero. Estàvem a 4.380 m d’altura i el descens era pura pedra, roca i terra, sense cap sender. Fèiem passos curts, previnguts. Avançàvem a poc a poc. La serralada semblava expulsar-nos. Fins i tot desafiar-nos. Si sou capaços d’entrar així, endavant. I va ser endavant. Vam vèncer.
Tot va començar al campament Escaravelli, a 3.100 m d’altura, on ens vam dirigir per aclimatar-nos. Allà es va iniciar la consciència que tota l’aigua que tindríem seria la dels rius que trobéssim pel camí. Van començar les nits de tendes de campanya que el vent sacsejava fins al punt de fer-nos pensar que sortiríem volant. Van començar aquelles matinades inexplicables en què les estrelles estan a l’abast de la mà i en què de debò la via làctia sembla una carretera que es pot emprendre fent només un únic salt.
I va començar també el miracle d’un silenci de pedra, inoblidable, de serralada a punt de parlar, de dir el seu secret, quan a trenc d’alba el vent es donava una pausa, un instant de calma per després créixer endimoniat.
Cap dia no vam caminar menys de vuit hores, però el primer, el del pas del Portillo, fins a l’arribada al refugi Real de la Cruz, a la vora del riu Tunuyan i a només 2.500 m d’altitud, al bell mig dels Andes, vam tardar més de dotze hores a assolir la meta. Sensació de dits congelats, de llavis partits, de pols als ulls. Caminàvem mirant a terra no per veure on posàvem els peus sinó per saber on havíem a posar-los. Fèiem camí caminant. Sense deixar empremta. Qui vingués al darrere també hauria d’obrir el seu. I això li passa al cos però, d’una manera inexplicable, també li passa a l’ànima, que absorbeix i aprèn i sent i
Hi ha matinades en què les estrelles estan a l’abast i la via làctia sembla un camí que es pot emprendre
pren nota. Clavàvem els bastons a terra per avançar sense desmai i de tant en tant ens aturàvem a prendre alè girant l’esquena al vent huracanat, que ens obligava a anar capcots. Onze persones soles al mig d’un lloc al qual només es pot arribar a peu o a cavall. Cadascú amb els seus motius, els seus records, les seves expectatives o els seus somnis. Tots diferents i amb un únic destí. El que li passés a un, ens passava a tots. Si algú s’aturava, tots ens aturàvem. Ens unia la cadena invisible d’una responsabilitat comuna.
No vam plorar en arribar al refugi. Vam sospirar. Era, quina coincidència, l’aniversari de l’Alejandro i el vam celebrar amb un dels genials menjars que durant tota la travessia es va encarregar de preparar el nostre cuiner, Juan Pablo, que no només pensava que ens agradessin les exquisideses que preparava –no oblidaré mai aquell rostit i aquelles llenties– sinó que també ens nodrissin i ens reparessin per continuar endavant.
El matí següent va arribar de seguida. A les sis, com cada dia, tothom dret. Endreçar i deixar ben empaquetat el que carregarien les mules. Saludar els traginers i les tres persones que viatjaven a cavall amb ells i que es convertien en part del nostre grup en els campaments.
Vam travessar el riu Tunuyan a cavall de les mules i vam seguir el riu Palomares fins a desembocar al nostre següent campament, molt a prop del Caletón, a 3.100 m d’altura, el lloc on Darwin va descansar en arribar a l’Argentina. Aquesta vegada durant la caminada no només vam haver de suportar el vent i el fred sinó que s’hi van sumar primer la pluja i després l’aiguaneu, que es clavava amb violència com agulles a la poca pell que trobava al descobert. El nostre avanç em va recordar el de la caminada en meditació: no superàvem mai del tot amb el peu que anava cap endavant el peu que deixàvem enrere. La sensació era que no hi arribaríem ni en un segle.
Però vam arribar-hi. Des d’allà s’albirava l’última muntanya abans d’assolir Xile. Hi va haver qui l’endemà al matí va decidir caminar les duríssimes quatre hores que ens separaven del punt des del qual es veia el lloc a què de tota manera no podíem creuar a causa de l’ensorrament. Hi va haver qui es va quedar a recórrer la zona fins al Caletón i fins a l’estació meteorològica del Marmolejo, des d’on s’albira la impressionant glacera que encara corona la muntanya anomenada així. Tots sabíem que, fos com fos, calia desfer el camí. I allà hi havia la consciència del cos, per descomptat, però una altra vegada també la de l’ànima, que absorbeix i aprèn i sent i pren nota.
Se sentien cada vegada més les
conseqüències de l’esforç. Hi havia qui havia perdut vista a causa de la terra incrustada pel vent als ulls; hi va haver qui va necessitar genollera, qui es va embenar un turmell torçat, qui es va embutllofar els peus, qui es va cremar a causa del sol les mans, qui es va descompondre, qui es va deshidratar, qui resava perquè l’Esperit Sant ens donés ànim. També se sentia cada vegada més la força que ens unia, i aquelles mateixes persones que patien explicaven històries, pelaven taronges, destapaven ampolles de vi, distribuïen medicaments, compartien exercicis de ioga. Tots imprescindibles. Tots prescindibles.
La tornada tampoc no seria pas fàcil. L’única millora era que no hauríem d’avançar amb el vent en contra. Podríem aixecar de vegades la vista i veure còndors en ple vol, guanacs atents als nostres moviments, llebres en plena carrera, ratolins apressats i ocells que, a falta d’arbres –tot és llareta i coirón–, construeixen a terra els nius.
Vam acampar aquell últim dia a La Olla. El riu, d’aigua freda com la neu, bramava al costat de les nostres tendes. El cel era d’un blau incomprensible. Respiràvem fondo. Sabíem que a l’endemà caldria tornar a pujar fins als gairebé 4.500 m d’altura del Portillo argentí. Les xerrades eren més íntimes i animades. Hi havia sensació de triomf i de comiat. L’emoció, encara continguda, d’haver compartit una proesa.
Vam anar arribant un per un fins a la base on ens esperaven els jeeps. Tots vam plorar. Tots ens vam aplaudir. Tots ens vam abraçar. Tots vam fer després un silenci delicat i atònit. Res, mai, no seria igual que abans.
Durant la travessia, en les poques estones en què havia estat possible, havia estat llegint el llibre El valle feliz, d’Annemarie Schwarzenbach. Havia al·lucinat amb les seves tendes de campanya dotades de catifes i d’escriptoris i de quinqués i del te de les cinc. Però havia compartit també aquella sensació única d’estar lluny de tot, de veritat en mig del no-res, gairebé com en un altre planeta. “Jo: convidada, estranya, aventurera –què més?–, curiosa, receptiva, impacient, viatgera... sola”.
El cos, ja relaxat, no em demanava que l’escoltés; allà hi havia l’ànima, que havia absorbit i après i sentit i pres nota. Vaig comprendre que havia arribat al final de la sèrie de reportatges sobre la meva volta al món just amb aquesta travessia. Us agraeixo moltíssim la companyia. Ara he de seguir en silenci.
Tots vam plorar, tots ens vam abraçar, tots vam fer després un silenci delicat i atònit