Torrefacte
Tancada a l’interior de la tensa quarantena, la política, tant a Madrid com a Barcelona, té aquestes setmanes el gust del cafè torrefacte de la postguerra: espès, fort i amarg
El cafè torrefacte va triomfar a la postguerra, quan tot escassejava. Cafè torrat amb sucre per conservar durant més temps les aromes i aprofitar els grans de baixa qualitat. Un cafè dens, fosc, fort, molt fort, amb un final amarg i el doble de cafeïna que una tassa d’aràbiga. Un cafè per sortir a lluitar. Un cafè per no dormir. El gust de la política espanyola en aquests moments. El gust de la política catalana, amb un raig de ratafia.
L’empenta coratjosa del torrefacte, la seva amargor i la seva absència de cordialitat, defineixen avui el comportament de part del personal polític. Avariat el mecanisme de selecció, molts materials han perdut qualitat –amb notables excepcions– i es torren amb les tècniques de comunicació més moderna. Són molt agressius perquè els seus entrenadors els han inculcat que aquesta és la millor manera de captar l’atenció en una societat atordida pel flux constant d’informació. Cal perforar les pantalles dels telèfons mòbils. Quan Donald Trump diu que el millor per frenar el coronavirus seria ingerir desinfectant, aconsegueix una audiència brutal i aconsegueix transmetre als seus electors que continua sent un home poderós: els seus rugits fan la volta al món. Cal transmetre idees molt simples i provocadores perquè la gent en parli durant dies. També hi ha manuals trumpistes traduïts al català, esclar que n’hi ha. L’empresari gasoliner Joan Canadell els ha llegit: “Espanya és atur i mort; Catalunya, vida i futur”, ha escrit a Twitter.
L’ostentosa absència de caritat en el llenguatge polític està amargant la vida a molta gent durant el confinament. (“La justícia és una perla que creix dins de la closca de la caritat”, va escriure santa Caterina de Siena). És veritat que a una part del públic li agrada molt el torrefacte i no està per a sermons, però tots els sondejos coincideixen a assenyalar que la gran majoria preferiria una política més basada en els acords que en la baralla. Quan va sortir a la palestra la idea d’uns nous pactes de la Moncloa, l’empresa Metroscopia va preguntar i va veure que més d’un 90% dels enquestats simpatitzaven amb aquest suggeriment, tot i que un 79% la jutjaven impossible en els moments actuals. Sondejos posteriors han confirmat que tota proposta de pacte és avui ben rebuda per una gran majoria social.
Ja que la política professional s’alimenta bàsicament d’enquestes i dels manuals nord-americans de comunicació política (fa uns anys triomfaven els manuals d’Obama, basats en el triomf de la voluntat col·lectiva: podem), en quinze dies ha passat una cosa veritablement sorprenent: Espanya s’ha transformat en un país virulentament pactista.
Torrefacte pactista. Ningú no baixa de l’agressivitat, però el que aquests dies no ofereix un pacte sembla ximple. Estem davant una victòria pòstuma dels pactes de la Moncloa, el sentit més profund dels quals s’ha entès bé ara, més de quaranta anys després de xoc provocat pel sobtat increment dels preus del petroli.
Pedro Sánchez ha donat un nou nom a la iniciativa: acords per a la Reconstrucció. Produccions Iván Redondo. És un marc potent que només es pot combatre intentant demostrar que el president ha llançat un esquer propagandístic sense voluntat real d’acord. Per això, Pablo Casado va exigir dilluns una comissió parlamentària, en comptes d’una taula de partits, format que afavoria el presidencialisme. Si Sánchez rebutjava la comissió parlamentària, quedava clar que tot era una pantomima. El president, lògicament, va acceptar-ho, ja que la seva prioritat és mantenir obert el marc del pacte fins que arribi el moment decisiu d’aprovar els pressupostos generals de l’Estat del 2021, moment en què es posarà a prova la seva capacitat d’esgotar la legislatura.
Al Partit Popular estan convençuts que no ho aconseguirà. Entre els grups dirigents de la ciutat-estat de Madrid preval en aquest moment la sensació –i el desig– que l’actual Govern de coalició morirà abrasat els pròxims mesos, com a conseqüència de la greu crisi econòmica que s’acosta; que ja ha començat. L’ala dreta de l’independentisme català fa la mateixa aposta.
Unides Podem, que va encaixar la idea d’uns nous pactes de la Moncloa amb el temor de retrobar-se amb el fantasma de Santiago Carrillo fumant impertèrrit al seu escó, no ha posat inconvenient a la iniciativa, des del moment que Sánchez ha deixat clar que el preu del pacte no serà la dissolució del Govern de coalició, com li va exigir obertament José María Aznar des de la fundació FAES, i com va insinuar Felipe González sense arribar a verbalitzar-ho. Sánchez reiterava ahir en un article publicat al diari
En quinze dies alguna cosa ha canviat: tothom ofereix pactes, sense renunciar a la virulència
Ciutadans es disposa a jugar de frontissa: negociarà amb el PSOE sense trencar amarres amb el PP
Expansión que el seu propòsit és culminar la legislatura. No té la més mínima intenció de cedir a les pressions.
La segona fase de la maniobra envoltant ha consistit a proposar acords de reconstrucció a escala autonòmica i local, per incrementar la pressió sobre el PP i donar més marge de maniobra a Ciutadans, ara disposat a jugar de frontissa. La novetat aquests dies és Ciutadans, el partit que avui seria l’amo de la situació si Albert Rivera no hagués comès a l’estiu el descomunal error de caure en la trampa de la funesta repetició d’eleccions generals. De Ciutadans només en queden deu diputats al Congrés, un destacament al Parlament Europeu, comandat per Luis Garicano, economista amb molt bones connexions a Brussel·les, i posicions aritmèticament determinants per a l’estabilitat dels governs autonòmics de Madrid, Andalusia, Múrcia i Castella i Lleó, més algunes diputacions provincials amb valor estratègic, com és el cas d’Alacant. Ciutadans té marge de maniobra per jugar a dues bandes, que és el que farà els pròxims mesos. Acceptarà negociar els pressupostos de l’Estat amb el PSOE i tensarà algunes cordes amb el Partit Popular. Els d’Inés Arrimadas no faran caure els governs de Madrid i Andalusia –és altament improbable que això passi–, però poden arrabassar al PP valencià la preuada Diputació d’Alacant, mitjançant un pacte amb el PSOE.
La Comunitat Valenciana serà el principal polígon de proves. Ximo Puig està liderant bé la situació, ha estat el més federal dels disset presidents autonòmics –ell i la balear Francina Armengol creuen de debò en el federalisme–, s’està reforçant com el principal dirigent territorial del Partit Socialista –adeu, Emiliano García Page– i guanyarà influència en la política espanyola. Atenció a València, els pròxims anys. La ciutat de València i la seva àrea metropolitana poden arribar a disputar la primacia mediterrània a Barcelona, com ja va passar després de les desgràcies catalanes del segle XV. Enlloc no està escrit que les jerarquies territorials seran les mateixes després de la pandèmia. L’espessa entropia catalana pot conduir, ara sí, a la decadència, i no a la independència.
Tornem a la hipòtesi pactista. Ciutadans no té prou números per decantar la votació pressupostària, però la pot facilitar reduint la pressió negociadora d’altres partits. Inés Arrimadas va camí de tenir un paper polític rellevant els pròxims mesos. A mesura que el PSOE li vagi donant corda, també disposarà de més capacitat de pressió sobre els socialistes.
A la ciutat-estat, Ciutadans es revaloritza, sobretot als despatxos on es consumeix més cafè encapsulat que ardorós torrefacte.