Independentisme i coronavirus
Res no indica que l’independentisme hagi de guanyar o cedir terreny arran de la crisi del coronavirus. Sí que pot passar que el pes del simbolisme remeti davant necessitats urgents. Fins i tot Torra mira d’adaptar-s’hi.
Sucumbirà el primer govern de coalició d’esquerres víctima de la crisi del coronavirus i els seus efectes econòmics? S’imposarà la concertació política o prevaldrà la crispació? Afectarà d’alguna manera el procés independentista viscut a Catalunya? L’experiment de la coalició entre el PSOE i Unides Podem va ser possible gràcies al suport parlamentari de l’independentisme i es va estrenar amb el repte d’encarrilar la relació amb Catalunya després de vuit anys de procés i una condemna per sedició contra mig govern de la Generalitat. Una fallida política a què Sánchez es disposava a aplicar pedaços i calmants, almenys fins que es dirimís la correlació de forces al Parlament en unes eleccions. I en aquesta situació va arribar el coronavirus.
Des del principi el Govern va subratllar la ineficiència de l’Executiu de Sánchez per afrontar la pandèmia. Per a l’independentisme, la centralització del comandament en la Moncloa és un cop. L’estat d’alarma atorga al Govern central el poder per restringir completament un dret essencial com la llibertat de moviments. Cap comunitat no gaudeix d’aquesta competència. I el Govern central l’obté amb l’aval, cada quinze dies, del Congrés. La conseqüència, però, és que les autonomies veuen minvada la seva capacitat de decisió mentre estan en primera línia davant els ciutadans. Quim Torra ha anat contraposant les seves receptes a les de la Moncloa. Ara bé, la crítica va fer un salt qualitatiu dilluns quan la consellera de Presidència, Meritxell Budó, va explicitar el que fins aleshores es transmetia de manera implícita: si Catalunya fos independent “no tindríem ni tants morts ni tants infectats, i probablement s’hauria pogut controlar més bé aquesta pandèmia”. El missatge no podia ser més transparent. Per si no hagués quedat clar, Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç, pròxim a JxCat i l’ANC, el va amplificar de manera molt simple: “Espanya és atur i mort; Catalunya, vida i futur”. Aquestes proclames troben terreny adobat en un sector de l’independentisme que s’enfrontarà a un altre segment que, sense renunciar a l’objectiu, vol entaular una certa treva després d’assumir que no va aconseguir prou força per imposar-se l’octubre del 2017. Així doncs, un sector d’ERC es va manifestar contra les declaracions de Budó. Ho va fer el portaveu al Congrés, Gabriel Rufián, i el president del Parlament, Roger Torrent.
Sense el full de ruta compartit del procés
La tensió entre socis del Govern continua present: Torra va arribar a acusar Salut d’amagar-li informació
i amb unes eleccions a l’horitzó, la pugna entre JxCat i ERC s’accentua, i més ara que el president ha decidit cobrar protagonisme arran de la pandèmia. La tensió entre Torra i el Departament de Salut, dirigit per ERC, ha arribat a altes cotes les últimes setmanes. El president ha acusat en privat els seus socis d’amagar-li informació de la lluita contra epidèmia, l’arribada de material sanitari i les residències de gent gran. I els republicans van retreure a Torra que anés pel seu compte confeccionant plans sota el guiatge de l’epidemiòleg
Les friccions entre els dos socis són constants. La setmana passada Torra va demanar diverses vegades que el ple de divendres d’aprovació dels pressupostos se celebrés només per videoconferència i vot telemàtic. El president va amenaçar fins i tot de no anar-hi si s’optava per una representació presencial, per mínima que fos. Torrent li va replicar que la seva demanda no estava prevista al reglament i només es podria aplicar amb consens de la Cambra. Fins i tot va li haver de recordar que el president
El president va amenaçar de no anar al Parlament si el ple no era telemàtic: encara plana la investidura de Puigdemont
de la Generalitat no és ningú per dir al Parlament com ha d’organitzar les sessions. A JxCat consideren que la negativa de Torrent té més a veure amb el fet d’evitar que es demostri, per la via dels fets, que podria haver permès a ser investit per via telemàtica el 30 de gener del 2018. Ni l’expresident ni JxCat encara no han perdonat ERC per allò.
Una mostra de les diferents estratègies seguides per JxCat i ERC és la seva votació diferent al Congrés sobre l’estat d’alarma. Els de Puigdemont hi van votar en contra l’última vegada per considerar que Sánchez desatén les seves demandes de prendre des de Barcelona les decisions sobre el confinament, mentre que els republicans, tot i que reclamen aquesta potestat, van preferir l’abstenció i sostenir els ponts amb l’Executiu d’esquerres per mantenir viva la taula de diàleg sobre el conflicte català (ara en suspens) i les pròximes negociacions entorn dels pressupostos de l’Estat, essencials davant la crisi econòmica que plana sobre tots.
ERC s’ha intentat modelar una imatge de partit de govern per desbancar els hereus de Convergència de la seva posició de preeminència. Això els va portar a aconseguir la vicepresidència econòmica o conselleries com Salut, Educació o Afers Socials, que ara estan en el focus de la pandèmia. La targeta de presentació del vicepresident,
com a candidat d’ERC havien de ser els pressupostos, aprovats amb el vot dels comuns, després de tres anys de pròrrogues. Ara bé, són uns comptes que, si bé preveuen corregir retallades, s’han quedat sense prou fonts d’ingressos.
A JxCat esperen que les eleccions no se celebraran abans de finals d’any. El Suprem les podria desencadenar si decideix inhabilitar Torra. A partir del moment que el tribunal reprengui la feina, en el termini d’un o dos mesos podria fixar la vista sobre la desobediència del president per no haver retirat la pancarta de Palau, i, a partir d’aquí, abans de 15 dies es dictaria sentència. Torra ha donat més protagonisme a JxCat durant aquesta crisi, però Puigdemont ha quedat més relegat, amb el Parlament europeu tancat pel coronavirus.
Ningú no sap fins quin a punt la pandèmia afectarà la política, per bé que els psicòlegs recorden l’anomenat biaix de confirmació, pel qual qualsevol esdeveniment només reafirma els electors d’un o un altre signe en les seves conviccions, o fins i tot els porta a abraçar opcions més radicals dins la mateixa orientació ideològica. Res no apunta que la pandèmia provoqui que l’independentisme guanyarà o cedirà terreny. Amb tot, pot passar que el marc de les eleccions catalanes sigui diferent i que el pes del simbolisme, com el que va portar Torra a arriscar el seu càrrec pel llaç groc de Palau, quedi relegat per necessitats més apressants de les quals cal ocupar-se, com intenta demostrar el mateix Torra.