Així érem i així som
Torna la crisi i es torna a parlar de les receptes del passat, però 43 anys després ni la societat ni l’economia ni la política espanyola es reconeixen al mirall
1977, la transició, quins temps...
L’any de Star wars, els pantalons de campana, les barbes frondoses, la taral·la del Sin ira libertad de Jarcha, Micky a Eurovisió amb el seu Enséñame a cantar, Vicente Aleixandre a Estocolm per recollir el premi Nobel de Literatura, Seat 127 i 128 amunt i avall i l’accident aeri de Los Rodeos a Tenerife, el pitjor a Espanya, amb 583 víctimes mortals.
I avui, el 2020, què ens en queda?
El cotxe més venut encara és un Seat, el León. Memories, de Maroon 5, la cançó número u del dia u del mes u. La pandèmia de la Covid-19 ha obligat a cancel·lar/ posposar el festival de la cançó europea per antonomàsia fins al 2021, per a pena de Blas Cantó. A l’horitzó es distingeix un embut d’estrenes als cinemes. I... ara com ara, encara no hi ha Nobel.
L’Espanya d’aleshores i la d’ara semblen dues Espanyes; dues societats que no es reconeixen davant el mirall; dues economies que poc tenen a veure l’una amb l’altra; escenaris polítics que parlen ben poc entre si. I és que, malgrat que les paraules van i venen sobre les conseqüències econòmiques de l’emergència sanitària actual i les obligacions polítiques a què aboca, amb els nous pactes de la Moncloa com a plat estrella, toca preguntar-se: hem canviat? Molt? Potser massa?
Els pactes polítics, econòmics i socials de la Moncloa es van signar el 1977, fa més de quaranta anys, amb el suport de la governant UCD, els socialistes, el PCE, la Minoria Catalana i el PNB. Aliança Popular només va donar suport a la part econòmica de l’acord.
Des d’aquell any tot ha canviat molt. L’Espanya d’ahir avui es mira al mirall i hi veu deu milions més d’habitants que el 1977: en total 47 milions. Persones que han passat de tenir una esperança de vida de 74 anys a 83. Persones que cada vegada són més urbanes, que cada vegada són més diverses –atès que ni se’n recorden que durant la transició els estrangers residents amb prou feines eren uns 160.000 i ara són al voltant de cinc milions– i a qui cada vegada els resulta més difícil imaginar viure amb una televisió de només dos canals, els dos públics: La1iLa2.
El mirall del 1977 veu sobretot joves. Avui els adults són més. Potser perquè l’índex de fecunditat també ha passat de 2,65 fills per dona a tot just 1,3, per a pànic dels que ja criden “Arriba la crisi demogràfica!”. Potser perquè els anticonceptius ja no són un delicte. O potser, també, perquè ara la gent estudia més i més temps: durant la transició ni un 2% de la població no tenia estudis superiors, i el 2020 decoren casa seva amb una orla un 30%. I no parlem de la població analfabeta, que en la transició era de prop d’un 9%, mentre que avui representa poc més d’un 1%.
I és que ni tan sols el futbol és el que era. Ara que viu espantat pel seu futur, entre lligues congelades per la Covid-19, amb el FC Barcelona i Reial Madrid com a grans entre els grans, tot just recorda que el 1977 guanyava la Lliga l’Atlètic de Madrid, un punt per sobre del Barça, amb l’Athletic Club de Bilbao tercer i el club merengue novè!
LA POBLACIÓ Espanya ara té deu milions d’habitants més que el 1977, i són més diversos
CRISI DEMOGRÀFICA? L’índex de fecunditat ha passat de 2,65 a només 1,3 fills per dona
EL DETONANT Avui la crisi sanitària és clau a l’hora de mirar de pactar; ahir ho van ser el cru i la transició
Però parlàvem dels pactes de la Moncloa. De la unitat parlamentària sense precedents i sense garebé distincions polítiques des de l’esquerra fins a la dreta. I tot per fer un front comú i un ajust comú a una crisi galopant en l’economia en plena transició de la dictadura a la democràcia.
Avui tot és pel coronavirus. Ahir tot va començar pel petroli.
Si mirem pel retrovisor veiem que la culpable de la crisi el 1977 va ser la pujada del preu del cru en un país en aquella època tancat en si mateix i que importava l’energia en més d’un 60%. Per als que tenen memòria: en aquells anys de transició la inflació estava desbocada, era de més d’un 26%, mentre que a Alemanya amb prou feines arribava a un 3%. D’aquí ve el pacte per limitar l’auge salarial el 1978 a un 22%, la inflació prevista. I tot això malgrat que els preus, vistos avui, ens resultin llunyans: La Vanguardia es venia a 15 pessetes (0,09 euros), i un pis de dues habitacions estàndard, per uns 15.000 euros. Quina part del salari suposava? Per fer-se’n una idea, el salari mínim ha passat de ser d’uns 80 euros el 1977 als 950 euros vigents avui.
Però és que fins i tot ha canviat com es viu. La xifra dels que ara viuen en pisos de lloguer s’ha dividit per tres i creixen, i molt, els que tenen segones residències. La majoria, més d’un 80%, són propietaris del seu primer habitatge. Qui sap si perquè els tipus d’interès el 1977 estaven per sobre d’un 20%, mentre que avui fins i tot són negatius.
El deute públic sobre el PIB, al seu torn, va oscil·lar entre un 7,3% i un 13%. Des d’aleshores no ha fet més que augmentar, i avui voreja el 100%. Ara bé, important, avui ja som a Europa i a l’euro i avui el Banc Central Europeu ha dit una cosa semblant a “Tothom a gastar!”. Frankfurt imprimirà el que calgui. Al seu dia es va optar per devaluar la pesseta espanyola.
A més a més, el context tampoc no és el mateix. En aquest temps
Espanya ha crescut de manera ininterrompuda fins i tot si es mira –com repeteixen els economistes– per paritat de poder de compra, eliminant el problema de les diferències de preus entre l’abans i l’avui. Espanya no s’ha acostat en PIB per càpita als líders europeus –llevat d’Itàlia–, però en general ha millorat la seva posició, si no allunyat de veïns com ara Portugal.
El 2020 arriba, això sí, i com en la transició, el drama de l’atur. Però amb diferències. El coronavirus amenaça de fer dels transitoris expedients de regulació temporal d’ocupació –una allau les últimes setmanes– una realitat sense la t, quan poc abans de la pandèmia l’atur ja era d’entre un 12% i un 13%, repartit per gairebé totes les franges d’edat. A finals del 1977, en canvi, era d’un 5,73%, i sobretot una qüestió que afectava els més joves. A la Moncloa també es va acordar l’acomiadament lliure d’un màxim d’un 5% de les plantilles. El dret de vaga es va aprovar el 1977.
Perquè la feina, a més, tampoc no era la mateixa. La distribució per sectors entre el sector agrícola, l’industrial i els serveis (amb el turisme ja en aquella època com una font important de divises) mantenia, el 1977, una quota rellevant en els dos primers. En aquest 2020 veiem com la majoria dels espanyols treballen en el sector serveis, precisament el més perjudicat per la paralització del país pel coronavirus.
Per bé que, a més a més, avui l’economia espanyola mira a l’estranger. I més després de la crisi del 2008. Les exportacions representen al voltant d’un 24% del PIB, molt lluny del 7% que representaven el 1977. Ara es confia que l’epidèmia no canviï la dinàmica. Per exemple, per les conseqüències del tancament actual, sense data de caducitat, de les fronteres.
La política suma nous colors
Una altra qüestió és la política. La sortida a la crisi el 1977 va ser una foto a la Moncloa, parlar i pactar. Polítiques que van donar unitat en la resposta. Algunes, criticades al carrer. D’altres, llarg temps esperades. Totes, responent al que deien les dades i el temps. Avui tornem a això. I continua la Moncloa. I continua el Congrés. Ara amb llibertat de premsa, expressió, reunió i associació.
I les dades diuen que, en aquest temps, els grups parlamentaris són més o menys estables en el nombre (el 1977 vuit grups parlamentaris, avui deu). Però si aleshores era el Partit Comunista, legalitzat poc abans, la principal nota de color-conflicte-dilema, avui això es veu en la tornada de l’extrema dreta en un volum ni previst ni imaginat.
I és que el 15 de juny del 1977 es van celebrar les primeres eleccions lliures després del franquisme. La majoria d’edat per votar era de 21 anys; el 2020 és de 18. Va votar prop d’un 80% de la població. I, majoritàriament, la UCD d’Adolfo Suárez. Aquell mateix any també es van registrar la matança dels sindicalistes d’Atocha en mans de l’extrema dreta i diversos atemptats i assassinats, i es va aprovar la llei d’amnistia. Amb tot, des d’aleshores ni les paraules ni fins i tot la imatge són les mateixes.
L’edat mitjana del Govern central i del Parlament, el nombre de dones i homes en tots dos, i no parlem de la moda i de les paraules, han canviat. És veure la foto de l’executiu de Suárez i l’actual de Pedro Sánchez i no reconèixer-se mútuament. És veure avui un Govern amb dos partits, el primer de coalició. És distingir entre un legislatiu del 1977, amb tot just 21 dones sobre 350 diputats, i l’actual, en què les dones són aproximadament un 44%.
Però és que els polítics tampoc no gestionen el mateix. En bona part pel que es va acordar als pactes de la Moncloa. I és que durant la transició s’aprova la llei de l’impost al luxe, el delicte fiscal, l’aixecament del secret bancari, l’impost sobre el patrimoni, l’IRPF com a impost de societats, l’IVA, els impostos especials... La pressió fiscal i els ingressos de l’Estat han crescut. Ranejaven un 20% del PIB el 1977. Els últims anys, en canvi, representen gairebé un 35%. És un fet que també té la seva correspondència en la despesa pública: avui dia és de poc més d’un 40% del total del PIB; lluny, sí, del més d’un 50% de Grècia, França, Bèlgica, Dinamarca o Finlàndia, però més lluny encara de l’any 1977, quan amb prou feines era d’entre un 10% i un 15%.
És d’aquesta manera que es gestiona un país que fins i tot es veu diferent als mapes. El 1977 encara es venia d’una Espanya de províncies. Llavors no existien les disset comunitats autònomes i dues ciutats autònomes actuals. Com tampoc les seves legislacions, que avui sumen les d’àmbit local, autonòmic, estatal i europeu, fins a fer un total d’unes 100.000 lleis vigents. Per no dir que fins i tot ha canviat la llengua en què ens comuniquem amb l’Administració: el 2020 el castellà és la llengua oficial, però n’hi ha de cooficials, com ara el gallec, l’eusquera, el català o l’aranès.
Encara més rellevant és que el percentatge de vot dels dos partits principals ara cau en picat, amb poc menys d’un 50% dels vots i un 60% dels escons respecte a un 80% dels escons i sobre un 65% de vots el 1977. És l’adeu al bipartidisme que va governar Espanya des de la transició. És el moment dels pactes, i no per voluntat, sinó per necessitat.
Avui la política ja no parla ni es veu ni pensa igual que quan els pactes de la Moncloa del 1977. La societat també és més plural i l’economia més rica i complexa. Perquè ara tot és més complex. Ara que torna a emergir una crisi, i que es tornen a posar sobre la taula els models del passat, tohom parla de diàleg. Fins ara, però, cadascú dialoga per a si mateix. El pas següent es veurà al Congrés dels Diputats, o en cadascuna de les comunitats autònomes...
CARA I CREU Quatre dècades després, s’inverteix la tendència en inflació i deute
OBERTURA DE L’ECONOMIA El 2020 Espanya mira a l’exterior com un pilar que viu enmig d’amenaces recents
EL CONGRÉS
Els colors polítics han canviat, però sobretot destaca l’adeu al bipartidisme