Massa incerteses
Apartir d’avui, els menors de fins a tretze anys podran sortir a passejar en companyia d’un dels seus progenitors o d’un tutor autoritzat. Després de sis setmanes de confinament a causa del coronavirus, aquesta mesura específica és molt benvinguda. Perquè a Espanya hi ha gairebé sis milions de menors d’aquesta edat. I perquè la seva sortida al carrer constitueix una primera fase –després de permetre’s la tornada a la feina en el ram de la construcció i a determinats sectors industrials no essencials– en el programa gradual de desconfinament de la població. La segona, anunciada ahir pel president del Govern central i condicionada a què funcioni bé la primera, és la possibilitat de sortir a fer esport a l’aire lliure en solitari i de passejar a partir del 2 de maig. Es tracta d’una altra mesura molt esperada, ja que no tothom pot exercitar-se a casa.
En espera que es presenti dimarts vinent formalment el pla de desescalada, aquest presenta, de moment, moltes més ombres que llums. Si alguna cosa importa ara al comú dels espanyols, a més de la seva salut i la dels seus, és saber quan podran recuperar quelcom semblant a la seva rutina. Res no els produeix tanta ansietat com saber quan podran reprendre els ritmes de feina, quan podran recuperar la seva vida social, quan i on podran anar de vacances o quan es podran tornar a divertir a l’auditori, el cinema o l’estadi de futbol. Comprenen perfectament l’enorme desafiament que suposa la Covid-19, així com la necessitat de fer-li front amb el cap fred i sense precipitar-se, per evitar rebrots i noves restriccions. Però, alhora, agrairien que la política comunicativa del Govern fos bastant més transparent i precisa.
Perquè no ho està sent. És sabut que ens enfrontem a un enemic invisible i insidiós, amb una evolució que cap país no coneix encara del cert. Però és també un fet que el Govern ha fet algun pas en fals. L’últim va ser precisament el relatiu a la sortida dels nens, per als que primer es van anunciar unes normes i després unes altres. Potser pugui això atribuir-se a diferències al si de la coalició governamental. Però hem de demanar al Gabinet que presideix Pedro Sánchez que minimitzi aquestes o altres imprecisions, que innecessàriament estressen més una població ja molt estressada.
Els dubtes són encara molts. Potser massa. De vegades fa la sensació que l’extrema prudència del Govern podria ser conseqüència indirecta dels seus errors inicials. Com si volgués evitar tant sí com no que a aquells errors, fruit de la imprevisió, la lentitud o certa improvisació, se sumessin ara altres derivats d’una possible precipitació en el desconfinament. En qualsevol cas, els diferents sectors econòmics agrairien molt tenir algun indici aproximat de quan podran reprendre la seva activitat. Necessiten temps per reorganitzar-se. Tots els comerços voldrien tenir una idea aproximada del seu calendari de reobertura. Per a molts d’ells, un mes més o menys pot suposar la continuïtat o el cessament del negoci. I els diferents col·lectius socials –entre ells el dels grans, molt baquetejat ja en aquesta crisi– agrairien saber quan podran tornar a trepitjar el carrer. Altres països com Alemanya han tingut des de l’inici una comunicació més franca. Fins i tot per transmetre les notícies menys amables. Per exemple, la cancellera Merkel quan, al començament de la crisi, no va tenir cap problema a declarar que el 60% o el 70% dels alemanys s’encomanarien.
El Govern espanyol faria bé de trobar un millor equilibri entre la prudència i una més gran previsió i transparència. La població adulta entén que el procés de tornada a la normalitat serà lent, potser amb alguna reculada, i que requerirà paciència i més responsabilitat individual que control policial. Però també necessita poder programar el seu gradual retorn a la normalitat. Es pot viure en l’adversitat. Però es fa difícil quan es dissipa tan a poc a poc la incertesa.
La ciutadania agrairia un full de ruta clar per anar programant el seu retorn gradual a la normalitat