Ningú no sap res
Els millors consells estan tots dits. Un d’ells, de fa 2.500 anys, prové de Sun Tzu. A la seva obra clàssica, L’art de la guerra, l’estrateg xinès diu que la clau de la victòria és “conèixer el teu enemic”. El principi es pot estendre a batalles de tota mena. Als conflictes polítics, a les negociacions comercials, als plets familiars, a les conquistes sexuals, al futbol, al coronavirus.
He llegit més articles científics en els últims 40 dies que en els 40 anys anteriors. Segueixo els mitjans cada dia en dos idiomes, sempre sobre el mateix. Només hi ha un tema de conversa amb els meus amics. I sempre torno al mateix. Que avui dia, després de gairebé 200.000 morts mundials confirmades, no entenem res. No coneixem l’enemic. Una bestioleta sense cap ha estat capaç de posar entre l’espasa i la paret els grans cervells de la humanitat.
Com que sobren motius per plorar, encongeixo les espatlles i ric. Penso en “el líder del món lliure”, el comandant en cap de la hiperpotència, l’individu que només de prémer un botó deixaria el planeta en ruïnes –penso en Donald Trump i la seva idea que la solució al virus és sol i desinfectant–. El president dels Estats Units va proposar dijous que “ficar llum solar dins del cos” més “una injecció” de “desinfectant” mataria la bestioleta. No va especificar el mètode per captar el sol a l’esòfag ni de quin desinfectant parlava, però no dubtem que els seus devots a Mississipi i Montana deuen haver buidat els supermercats de productes amoníacs per amenitzar les barbacoes dominicals.
Esclar, sempre hi ha la terrible possibilitat que
Trump tingui raó. Bé, potser no, però pot ser que la diferència entre ell i alguns dels científics mèdics que han sortit a la llum del dia en les últimes setmanes sigui més d’estil que de substància. A molts dels països avui en quarantena la reacció del públic i dels periodistes als polítics ha estat escèptica; davant els científics l’actitud sol ser la solemne deferència.
Tothom es burla avui de la certesa de bou amb què Trump va declarar fa un parell de setmanes que la hidroxicloroquina, un medicament contra la malària, podria ser el sant greal que tothom anhela. Ara resulta, o segons el nou consens científic sembla que resulta, que no ho és. Però la idea no va ser de Trump. Va provenir de la ciència, la mateixa que ens assegura amb gran convicció que els famosos tests resultaran determinants. Sí, potser sí, però tinc un amic que va estar ingressat a l’UCI al millor hospital de París. Ningú no va tenir el més mínim dubte que ha tingut el coronavirus, però els dos tests que li van fer van sortir negatius.
L’última poció màgica amb què ha topat un sector reputat del món científic, amb el suport entusiasta de Trump, és el remdesivir. La notícia de divendres va ser que el remdesivir havia fallat en el primer gran assaig clínic.
Ni parlar, per descomptat, del gran debat mundial sobre l’eficàcia de les mascaretes; o del misteri de per què els nens no es posen malalts, o de per què els homes moren més que les dones, o si el fet d’haver tingut la malaltia et torna immune.
El més hilarant de tot el que he vist fins ara té a veure amb el tabac. Fins fa un parell de setmanes la ciència mèdica no parava de repetir que per als que no havien deixat de fumar, aquest era el moment. Ara o mai. Doncs la setmana passada metges a la Xina i Nova York van dir que havien observat que, lluny d’accentuar el dany del virus, el tabac el reduïa. Un estudi francès publicat aquesta setmana conclou que el percentatge de fumadors entre els pacients ingressats és baixíssim respecte a la població no fumadora. La hipòtesi, extraordinària, és que el tabac no només no estimula el virus sinó que podria servir de protecció contra ell.
És el moment de comprar accions a
Marlboro. Trump potser ja ho ha fet. A veure si en la seva pròxima roda de premsa recomana que tothom acompanyi les begudes de desinfectant amb un bon cigarret.
Menys hilarant, i força més seriosa, continua sent la incapacitat del món científic per posar-se d’acord sobre l’índex de mortalitat del virus. Fa sis setmanes el director general de l’OMS, l’oracle de Delfos en el judici del qual mig món basa les seves mesures antivirus, va declarar que el 3,4% de la gent infectada es moria. Un de cada 30. Una barbaritat. En canvi, estudis més recents a Califòrnia i Finlàndia col·loquen la xifra real en menys del 0,2%, o sigui un de cada 500. L’Imperial College a Londres, l’oracle en què es basa el Govern britànic, va reportar el 31 de març que la xifra més confiable rondaria el 0,66%, un de cada 150. El consens a què la majoria dels científics sembla aferrar-se és que l’1% d’infectats es mor del virus, un de cada cent.
Si aquest fos l’índex real, segons un eminent epidemiòleg de la Universitat de Stanford anomenat John Ioannadis, la política de confinar mig món, amb el dany econòmic que comporta, podria ser “totalment irracional”. “Seria –va agregar– com si un elefant fos atacat per un gat. Frustrat, intentant esquivar el gat, l’elefant accidentalment cau per un precipici”.
La imatge podria resultar encertada per al que està passant a l’Àfrica. Fins ara –fins ara– el virus amb prou feines ha fet efecte. Les eminències que han pronosticat el final del món al continent més pobre expliquen que això no és veritat, que ha castigat molt més del que sembla perquè pocs països tenen la capacitat de comptabilitzar adequadament les causes de mort. Bé, però un d’aquests pocs països amb un sistema sanitari modern és Sud-àfrica, on les mesures de confinament han durat un mes i són similars a les d’Espanya, el país europeu amb les restriccions al moviment més severes d’Europa. Sud-àfrica té 12 milions més d’habitants que Espanya. El total de morts de coronavirus a Sud-àfrica va ser de 75 fins divendres, 300 vegades menys que a Espanya.
Qui ho sap explicar? Ningú. Jo, malgrat el desconeixement general, penso acatar les ordres del Govern. Compliré el meu arrest domiciliari fins que em diguin el contrari. Però cada dia, mentre llegeixo i escolto sobre el gran drama dels nostres temps, sento al cap en algun moment les paraules d’una distingida professora d’Història de la Universitat d’Oxford anomenada Margaret MacMillan, de 76 anys. La pregunta que ella es fa, segons explica The Times de Londres, és si la posteritat veurà la resposta que vam donar a aquesta crisi i conclourà que el món es va tornar boig.
Em consola pensar que la doctora MacMillan tampoc no sap res.
A veure si Trump recomana que tothom acompanyi les begudes de desinfectant amb un cigarret
Els morts de coronavirus a Sud-àfrica van ser 75 fins divendres, 300 vegades menys que a Espanya