Desconsol
Diuen que Josep Llimona va esculpir El desconsol pensant en un panteó. Aquest nu femení, amb el rostre tapat per la cabellera, transmet en efecte sentiments de tristesa i malenconia. Però no s’alça en un cementiri, sinó en el parc de la Ciutadella, al seu estany de la plaça d’Armes. Sens dubte, un emplaçament molt adequat. Perquè aquests sentiments són també els que produeix al ciutadà el veí Parlament i, sobretot, els episodis que alberga: un déjà-vu de picabaralles enquistades, una cabalosa font de desconsol.
El desconsol és la tendència al plor causada per la pèrdua d’alguna cosa. Les que acaben d’enviudar –algunes, no totes– ploren desconsoladament el marit de cos present. El nen a qui li han pispat l’entrepà de tonyina a l’hora del pati plora desconsoladament. I els que creiem que en el Parlament s’ha perdut una cosa important contenim les llàgrimes i... donem per fet que Llimona va ser un visionari, es va anticipar al que succeiria un segle després i va donar forma a una precisa al·legoria de la decepció social.
Ve això a tomb del reportatge “De tornada a la Ciutadella”, publicat diumenge passat per Silvia Hinojosa a La Vanguardia. En ell donava veu a tres diputats de la primera legislatura catalana, que evocaven les bones maneres imperants en la institució quaranta anys enrere. Val la pena evocar-les per recordar que les coses es poden fer millor i, de passada, perquè al·lucinin els joves que han obert els ulls a la vida parlamentària en els últims anys i s’han fet a la idea que la Cambra de representants és una barreja de quadrilàter, taverna portuària i xou arrevistat. Deia Higini Clotas (PSC) sobre aquell Parlament: “Es discutia amb fermesa i contundència per defensar les posicions, però la relació personal era de respecte i cordialitat”. Afegia Ramon Espasa (PSUC): “D’abans a ara... és la nit i el dia. Em fa moltíssima pena veure el nivell, el to i les ocurrències de diputats de tot l’espectre polític”. I reblava Trinitat Neras (CiU): “No sé si hagués aguantat la política d’ara (...) En els vuitanta enteníem que calia renunciar a coses per arribar a acords”.
Ah, els vuitanta! Ja saben, aquella època vilipendiada, fruit de la Constitució del 1978, en la qual es va consolidar la democràcia a Espanya, i a Europa va caure el mur de Berlín. Ara... Ara les coses són diferents. Abunden els parlamentaris que creuen que el millor diputat és el més llenguallarg i gamberro, el que busca amb més gosadia els límits del reglament i de la paciència del president de la Cambra. Al Parlament hem vist en els últims anys espectacles que feien gran vergonya: la majoria independentista dominant i menystenint l’oposició; els diputats de Ciutadans rivalitzant en grolleries; i els de la CUP creient que donaven lliçons de coherència quan només les donaven de dogmatisme.
I al Congrés, a Madrid, si fa no fa el mateix. Guarden la seva entrada dos lleons de bronze, més desafiadors que desconsolats. Però dins hi ha una fauna ferotge com la de Barcelona. Els de Vox fan allà el que millor saben: insultar i amenaçar amb querelles el Govern. El líder popular imita a estones l’Aznar més bel·licós (el mateix que es vantava de limitar la seva presidència a vuit anys i que en els últims setze –el doble dels que va viure en la Moncloa– no ha parat de moure en l’ombra els fils de la dreta). Per no parlar del portaveu d’ERC que s’ha guanyat plaça als annals de la Cambra com a paradigma del diputat chulapo.
Què pensar de tants parlamentaris cridaners i busca-raons? Doncs que són una llauna i que demanen a crits el relleu. Lluny de mi la temptació maoista, però a alguns els hi aniria prou bé una reeducació. No política, sinó escolar. És veritat que no han arribat encara a l’extrem dels seus col·legues ucraïnesos, que organitzen en el seu Parlament unes batusses colossals i reparteixen cops de puny a mansalva; on s’abalancen els uns sobre els altres i s’apliquen preses de lluita lliure fins a tornar moradenc el rostre del rival, sense respectar per a res les més elementals regles de distància social; on semblen apreciar-se més les virtuts pugilístiques que no pas les oratòries. No. Encara no hem arribat a això. Però diria que progressem adequadament. Ja falta menys.
Com invertir aquesta tendència? Com aconseguir que les cambres de representants tornin a ser un aparador de les bones maneres i les millors raons? Qui sap. Però, de tornada al 1980, recordarem que el Parlament estava cohesionat per un objectiu comú: consolidar les institucions, donar suport a la democràcia i així reblar la victòria sobre un enemic comú, el règim franquista. Això va ajudar. Ben mirat, ara també tenim un enemic comú: el virus. Però ni així. L’ocasió de convergir es fa servir per continuar tirant-se els trastos al cap. I això abona el nostre desconsol.
A Barcelona i a Madrid, els diputats es barallen i no saben unir-se ni davant un objectiu comú