Carta a José Ignacio G. Faus
Estimat José Ignacio, em fa molt feliç recuperar la nostra correspondència. De Pasqua a Pasqua, amb uns anys pel mig, però sortosament retrobada. T’agraeixo l’estima i l’honor de dedicar-me les teves reflexions, sempre tan profundes. Tant de bo la teva fe m’il·luminés com ho fa el teu pensament, però ja saps que aquest és un viatge que només es pot emprendre en solitud.
Tanmateix, crec que l’absència de fe no m’impedeix de caminar per un territori comú, aquest imaginari transcendent que ens eleva per damunt les pors i les mesquineses i ens recorda la necessitat de sotmetre’ns als grans valors que donen sentit a la vida. Entre els creients idòlatres que assenyales –els que imposen el Déu dogmàtic i prepotent– i els que utilitzen la negació de Déu per negar el compromís amb l’ésser humà, hi ha un món sencer de complicitats i mutu reconeixement, on creure o no creure és un fet molt relatiu. Aquest és el punt en què la idea
Si no ens uneix la fe en Déu, que ens uneixi la fe en l’ésser humà
de Déu esdevé quelcom tangible i, sobretot, humà. Pot ser que em resulti difícil creure en el concepte de divinitat, però soc capaç de percebre la lluminositat que aquesta idea emana. El cor ardent, que planteges... És el Déu de la primera epístola de Sant Joan, llum, justícia, amor, aquell Déu que no pot ser estimat si no s’estima el proïsme. I aquesta idea, estimat amic, la idea de l’altre com a propi, és, probablement, la més revolucionària de la història de la humanitat.
Per descomptat, estic d’acord que els cristians –amb nobles excepcions– són molt lluny d’assumir, en tota la profunditat, el tresor que reben a través de la seva fe, aquest entramat de valors profunds capaç de canviar el paradigma del mal. Tal vegada perquè, per a molts, la fe no és un agitat viatge interior, sinó un costum ambiental. Tant de bo l’Església recuperi, com reclames, “aquella capacitat per trobar el gest que necessita cada persona”, perquè els valors del missatge de Jesús, més enllà de la seva càrrega espiritual, són imprescindibles per a la nostra societat. Creients o descreguts, els dos mons necessitem que aquests valors triomfin. Però perquè això passi, l’Església ha d’allunyar-se de l’arrogància de la porpra i baixar al dur asfalt, allà on la fe es converteix en un compromís social. El mateix diria per als no-creients, l’absència de Déu dels quals no ha d’impedir la presència d’aquest compromís. Si no ens uneix la fe en Déu, estimat amic, que ens uneixi la fe en l’ésser humà. Potser aquesta és una altra manera de creure en Déu, aquella “espurna de l’absolut” que ens transcendeix més enllà de les nostres misèries.