Vacunes o canons
Malgrat les referències bèl·liques, les apel·lacions al valor patri i la vistosa presència de militars en les rodes de premsa properes, la crisi sanitària no és una guerra ni el coronavirus un enemic que es pugui abatre a canonades. La temptació de recórrer al relat inspirat per Winston Churchill per defensar la llibertat i fonamentar la resistència britànica davant l’assetjament nazi és comprensible, però no per això menys falsa. En canvi, els mesos transcorreguts des de l’esclat de la pandèmia a Wuhan han fixat altres certeses. La més determinant, el gir copernicà que patirà l’economia global, la imperiosa adaptació a una nova realitat empobrida i la necessitat de salvaguardar i potenciar un sistema sanitari públic capaç de fer front a futures pestes que posin en perill el planeta. Un desafiament colossal que en èpoques de privacions suposa prioritzar l’ús dels minvats recursos públics a favor de la salut i en detriment d’altres partides. Exactament el contrari del que han fet fins ara la majoria dels ajuntanúmeros de torn a l’hora de quadrar els seus pressupostos, arrel de la crisi que ens tenalla.
Davant una pandèmia que assola el món i que s’ha demostrat letal tant en vides arrabassades com per la seva potencial càrrega de desequilibri econòmic i generació de pobresa, es requereixen respostes d’estadista, de responsables polítics capaços de transitar per territoris ignorats on els mapes es desdibuixen i les brúixoles embogeixen. El desafiament és tenir el coratge d’anteposar la recuperació del malmès benestar a les despeses destinades a combatre quimèriques amenaces i invertir fins a l’últim cèntim en investigació, vacunes o màscares en lloc d’en artefactes bèl·lics, per exemple.
Quan arribi el moment de l’examen final, s’haurà de demanar responsabilitats, però sobretot aprendre de la dolorosa lliçó per forjar una aliança sanitària internacional dotada dels recursos més grans i els millors esforços que ens protegeixi millor davant la inevitable tornada del maligne. Albert Camus en les últimes línies de La pesta va deixar escrit: “El bacil de la pesta no mor ni desapareix mai, pot romandre durant decennis adormit als mobles, a la roba, espera pacientment a les alcoves, a les bodegues... i que pot arribar un dia en què, per a desgràcia i ensenyament dels homes, desperti les seves rates i les enviï a morir en una ciutat feliç”.