Qualsevol temps passat
Aquesta setmana he fet quaranta-tres anys. Ho vaig celebrar per telèfon i per videoconferència. A la finestreta superior, sortia la meva pròpia imatge, la constatació que encara sóc aquí i, alhora, que estic exposada a llocs que no controlo, i per tant, que he d’estar presentable. Presentable: que és apte per ser mostrat o exhibit. Una cosa és suportar el teu propi reflex al mirall durant el temps que et rentes les dents i una altra molt diferent veure’t tota l’estona, saber que això és el que veuen els altres.
Mentrestant, potser per un avorriment narcisista, a les xarxes tothom publicava fotos de quan tenia vint anys. No recordo qui va dir que “ningú és guapo fins als quaranta, abans simplement és jove”. El confinament ha accentuat una nostàlgia ja prematura, perquè no és que enyorem la nostra joventut, enyoram el mes passat. Qualsevol cosa esdevé la magdalena de Proust: un llapis que em vaig endur d’un hotel dels Cotswolds fa uns estius, la llibreta que em regalaren a Hamburg el novembre passat i a la qual ja no hi prenc apunts, el record de cada Sant Jordi, on al final no
No és que enyorem la nostra joventut, enyoram el mes passat
plovia mai. Tot em transporta a altres moments i llocs que afortunadament he viscut per poder evadir-me ara.
Hi ha un desajust entre aquell espai recordat i aquesta realitat present, com si la falsedat fos això: el contacte a través de les pantalles, la sobreproducció de continguts, la multiplicació de dades. La reclusió d’una banda, i la paradoxal falta d’intimitat de l’altra, són el contrari de la llibertat. Als fills de la transició ens educaren perquè l’exercíssim sempre. Però ningú no es va ocupar d’ensenyar-nos com és de difícil aconseguir-la, com és d’important conservar-la. Havíem de ser independents i mereixíem el millor, de manera que confonguérem les coses i creguérem que la llibertat és fer el que et doni la gana sense tenir en compte els altres.
Ara els altres no existeixen. Són xifres, o una veu al telèfon, uns píxels al dispositiu, missatges al correu electrònic, una reproducció. La raó que siguem aquí és alhora microscòpica i majúscula, invisible i mundial; ens inculca la por per l’exterior i pel proïsme. No és que em reconegui més en les fotos de quan tenia vint anys que ara, més gran. Però encara que solc ser optimista en el vessant personal, en l’aspecte social em costa un poc. Per això crec que, respecte dels últims quaranta-tres anys, no és il·lusori que qualsevol temps passat va ser millor. És clar que el passat sempre és present, tot i que potser no presentable.