Les portes del cel
Si no estic equivocat, avui es compleixen 43 dies del confinament. I es nota, carai si es nota. Bona prova d’això en tenim a la columna del col·lega Monzó de dijous: Calamars amb ceba. Monzó continua sent un catxondo amb un fi sentit de l’humor –un humor irònic, si és que se’l pot anomenar així–, però, després de llegir-lo, arribes a la conclusió que l’amic Quim ja comença a estar-ne fart, de la pandèmia, del confinament i de la mare que ens va parir.
La columna de Monzó va de bars, de quan ens permetran tornar als bars i, sobretot, de què ens hi trobarem. Després d’explicarnos que el Govern català és, contràriament a l’espanyol, partidari d’obrir els bars abans que les escoles, el col·lega Monzó es pregunta: “Hi haurem d’entrar amb mascaretes? Si volem prendre un cafè o menjar alguna cosa, ens la ficarem a la butxaca i llestos, o bé haurem de mantenir-la posada i anar aixecant-la i abaixant a cada glop, a cada forquillada? Demanaràs el que sigui que vulguis prendre des de la distància requerida i un dron t’ho portarà a la taula? O bé, inexperts com són molts cambrers amb aquestes tecnologies, des de la distància requerida de dos metres el cambrer t’ho llançarà i hauràs d’agafar-ho al vol? El mateix amb l’entrepà de llom o amb el gintònic”.
Queda clar que si et vols prendre un cafè o menjar alguna cosa tant et podràs treure la mascareta –sempre que després te la tornis a posar– com anar-la aixecant i abaixant a cada glop, a cada “forquillada”. Com més et plagui o més còmode et resulti. Tampoc no veig problema en la relació amb el cambrer. La teva relació amb ell és la mateixa que tens amb la senyora de la farmàcia o amb la dependenta del súper: no cal que us abraceu, però tampoc no és necessari que la distància entre ell i tu sigui de dos metres, sempre que tots dos porteu la mascareta. Tampoc no veig necessitat de cap dron perquè t’arribi la comanda a la taula: el mateix cambrer que t’ha atès t’ho pot portar.
El col·lega Monzó ho sap més bé que ningú. El que passa és que el columnista comença a estar fart –com la majoria de nosaltres– de tantes instruccions, obligacions governamentals, sovint contradictòries, i alegrement recorre al dron o al gintònic agafat al vol. I per rematar la jugada, l’amic Quim recorre al “noble esport del beisbol”. Per aconseguir el gintònic o l’entrepà de llom: “Esperem que el Decathlon obri abans que els bars, per anar a buscar aquells guants esplèndids que els catchers capturen quan el pitcher la llança”, conclou el columnista.
Jo també trobo a faltar els bars, però els bars amb terrassa. L’altre dia, xerrant amb l’amic Jaume Sisa per telèfon, em va dir que la primera cosa que li agradaria, que pensa fer quan finalitzi el confinament i obrin els bars, és anar-se’n a prendre una copa al Boadas. “El Boadas?”, li vaig dir jo. “Després
Una ampolla de Jameson em costa, a l’Spar del barri, 16,42 euros, i deu mascaretes d’un sol ús, 19 euros
de passar-se un parell de mesos tancat en un pis, anar a celebrar la llibertat en un local una mica més gran que la cuina de casa teva, envoltat de retrats i fotografies de personatges il·lustres desapareguts, amb un bàrman que tanmateix t’atén portant mascareta i més sol que una rata?”. En certa manera, entenc el desig d’en Sisa. El cantant, el poeta, l’artista vol tornar a una cosa que va ser seva –la seva joventut–, que li fa confiança i en certa manera el protegeix, o això es pensa, d’aquell món nou, que treu el cap després de la pandèmia. Si l’amic Jaume m’hagués dit que, després de la pandèmia, després de l’alliberament, el seu propòsit era passejar-se “Rambles amunt, Rambles avall, Rambles amunt, Rambles!”, com diu la seva preciosa cançó, no només ho hauria entès, sinó que ho hauria compartit.
Sí, jo també trobo a faltar els bars i les terrasses. A Itàlia els obren, diuen, el dilluns 4 de maig. Amb una distància de dos metres entre taula i taula, entre la meva taula i la del veí. Suposo que a la meva taula podré ser amb el meu fill, amb la meva neta o amb els meus amics, amb mascareta, esclar. Continuo amb l’amic Sisa. Dimarts o dimecres el vaig enxampar a la Ser. Parlava de l’últim poema/cançó de Bob Dylan després de molts anys de silenci. Parlava d’en Dylan com d’un nen i, alhora, d’un vell que, en certa manera, s’acomiada. Entre nosaltres: a Sisa (Barcelona, 1948) l’edat, certa edat, és una cosa que li impressiona i no sent cap objecció a admetre que, si Déu existeix, aquest Déu és Bob Dylan. Uns dies abans, quan vaig parlar amb ell per telèfon, se’m va oblidar preguntar-li què és el que volia demanar a la barra del Boadas quan s’acabés el confinament. Un Heaven’s Door? Un bourbon de set anys, el whisky de Dylan, de l’empresari Bob Dylan, en homenatge a la seva mítica cançó Knockin’ on heaven’s door (Picant a la porta del cel)! El whisky de Déu! Dubto que alguna ampolla d’aquell licor hagi arribat ja als nostres bars, però seria bo que el bàrman responsable del Boadas n’aconseguís una per celebrar el retrobament de Jaume Sisa amb aquest local i tot el que això representa.
Pel que fa a mi, jo continuo amb el Jameson, el meu vell company irlandès. El segueixo fidel en el confinament i confesso que m’alegra una mica la vida. I, per acabar, permetin-me un final a l’estil Monzó. Una ampolla de Jameson em costa, a l’Spar del barri, 16,42 euros, i deu mascaretes d’un sol ús em costen (dimarts 21 d’abril), a la farmàcia de davant de casa, 19 euros. Com pot ser que un producte de primeríssima i obligatòria necessitat em resulti més car que una ampolla de whisky? Què hem de fer? Com diu el meu estimat amic i col·lega Josep Martí Gómez, hi ha moments que l’única solució possible és lliurar-se a la beguda. “À votre santé”!