A la mort tots hi arribem vius

‘TABÚS’. El programa Tabús (TV3, dimecres nit) ha dedicat el segon lliurament, aquesta setmana, a quatre pacients terminals (per metàstasis canceroses –dos d’ells–, i per una esclerosi lateral amiotròfica i per una fibrosi quística), cosa que equival a trepitjar el cim de la seva muntanya i descendir sense accidents. El xerpa, David Verdaguer, ha conviscut amb els quatre pacients per després dedicar-los un monòleg, perquè “riure allarga la vida”. Verdaguer ha fet bromes que podrien ser de mal gust, però no ho són: són brillants perquè les riuen i aplaudeixen els interpel·lats. La delicada emissió, resolta amb aplaudiments, rialles i ulls humits, fa de les que vindran un camí planer. Aquests quatre malalts terminals són persones iguals que tu i jo, excepte que saben la seva “data de caducitat”, com diu una. Aquesta emissió de Tabús ha estat revulsiva: m’indueix a pensar què vull fer amb el temps de vida que em queda... sia el que sia. “Quan et diuen que te’n vas, t’abraces a la vida”, diu una. “Abans m’enfurismaven les interrupcions, ara les assaboreixo”, diu un altre. Aquesta emissió de Tabús ha estat una lliçó sobre com viure millor (sàpigues o no quan moriràs i de què, i siguin quines siguin les teves circumstàncies): ensenya a assaborir la vida que tens, amb el que contingui i amb tots els sentits i potències disponibles. Aquesta valuosa lliçó l’ha resumida molt bé David Verdaguer –amb un nus al coll i amb el llagrimall perlat– en culminar el seu monòleg amb el record del que el seu avi li va dir al llit de mort, quan es va acomiadar amb les mans agafades: “David, a la mort tots hi arribem vius”.

Una emissió revulsiva, que m’indueix a pensar què vull fer amb el temps de vida que em queda...

FUGIR. T’has sentit incòmode en un casament, en una celebració familiar, en una festa d’aniversari o de fi de curs, en un sopar d’exalumnes o de companys de feina, o en una festa de poble o de barri? Has sentit en aquells moments “entranyables” moltes ganes d’escapar-te, d’amagar-te, d’anar-te’n lluny, desaparèixer, ser un altre, ser amb d’altres? Si t’estranya la meva pregunta i et respons que no, no crec que t’agradi la sèrie Unorthodox (Netflix, sis capítols). Explica la història d’una jove jueva de la (rigorista i hermètica) comunitat hassídica de Brooklyn. La comunitat li ha donat un sentit a la seva existència... fins que s’ha casat i el pes del que s’espera d’ella esdevé... insuportable. No és una faula, és l’autobiografia de Deborah Feldman. I és, també, el retrat (universalíssim) de com és de difícil desempallegar-se de les cotilles (emocionals, tribals i ideològiques) en què tots creixem i vivim: estan bé... fins que deixen d’estar-ho. I llavors, per créixer, el més valent és fugir.

ZERO. Veig el president Torra ocupar ahir el TN migdia (TV3) i llegir-me detalls del pla Mitjà per desconfinarnos com a catalans, uns detalls tan ambivalents, fluctuants i condicionats que no entenc res. Tret de la seva queixa que no el deixen manar. I gairebé millor així (es que aquests dies he sentit amoïnat els seus consellers Buch i Budó i he vist el cheek to cheek de la seva consellera Borràs amb la seva diputada Nogueras). Relaxament zero, em demana Torra, i em sembla una descripció de la meva confiança en el seu lideratge. – @amelanovela