El regal de Trump a les ciutats audaces
El tancament de fronteres de Donald Trump és una oportunitat per captar talent. L’aprofitaran les ciutats que siguin capaces d’afrontar l’actual emergència social sense deixar de pensar a llarg termini. No és fàcil.
Encara és aviat per saber en què quedarà l’anunciat tancament de les fronteres dels Estats Units a la immigració legal. Les ocurrències de Donald Trump solen portar a un embolic d’incontinència tuitaire, rodes de premsa caòtiques, hooligans mediàtics, decrets en constant revisió i, finalment, la intervenció dels jutges. Però, d’entrada, ja s’ha decretat la suspensió durant dos mesos ampliables de les targetes de residència, i plana l’amenaça d’expulsió dels fills d’immigrants sense papers. En qualsevol cas, el missatge que el Govern llança aquests dies de pandèmia és evident: jove estranger, per molt talent que tinguis, aquí no et donarem un lloc de treball que pugui ocupar un americà.
Aquest anunci no va passar inadvertit als despatxos on es planifica el futur de les ciutats globals, sempre necessitades de joves amb talent. A Barcelona, Lluís
Gómez, director internacional de Barcelona Serveis Municipals, va recórrer a mitjans de setmana a la seva xarxa de contactes per avisar de l’oportunitat que oferia la deriva autàrquica de Trump. La idea encaixa amb la línia de treball de l’àrea de promoció econòmica municipal, on es preparen per donar visibilitat als projectes de futur de la ciutat. I sintonitza amb una constant reivindicació de la plataforma Barcelona Global: és urgent flexibilitzar les traves burocràtiques, revisar el marc fiscal o potenciar iniciatives com Icrea per atreure professionals de la tecnologia, les matemàtiques i d’altres àmbits, sovint d’origen asiàtic, que solen preferir el somni americà.
Per descomptat, res de tot això no tindrà sentit sense que Barcelona atengui d’entrada la seva pròpia emergència social i sense que pugui donar garanties que va pel bon camí per presentar-se com una ciutat segura des del punt de vista sanitari. Avui ciutats com Lisboa, que ja competien amb Barcelona i que estan superant la crisi sanitària amb nota, parteixen amb clar avantatge.
Però també es té la sensació que alguns països que els últims anys eren rivals en la captació de talent tardaran més temps que Espanya a adaptar-se a la nova era pandèmica. Per exemple, països d’Amèrica Llatina on s’ha tardat molt a confinar o on hi ha governs obertament negacionistes del coronavirus.
El problema és el de les dues velocitats. Malgrat que és més urgent que mai atendre les necessitats bàsiques de desenes de milers de persones abocades a la pobresa (s’hi destinaran gran part dels recursos, i també les hores de feina dels polítics municipals), no s’hauria de desatendre la planificació a llarg termini. Seria imperdonable reincidir en els mateixos errors de sempre a l’hora de plantejar el rellançament de les ciutats. Per posar-ne un exemple molt barceloní, seria com si el Liceu, el 1994, s’hagués reconstruït amb les mateixes limitacions escèniques, tècniques i de confort que tenia el vetust teatre devorat per les flames.
Sobre el futur del medi urbà han debatut aquests dies una vintena de representants de ciutats globals en reunions impulsades pel director general de Barcelona Global, Mateu Hernández. Les ciutats participants han estat Viena, Chicago,
Ciutat del Cap, Hong Kong, São Paulo, Toronto, Dallas, Brisbane, San Francisco, Tel-Aviv, París, Sydney, Glasgow, Amsterdam, Nova York i Barcelona. Fruit d’aquestes reunions telemàtiques és el document Cities, Covid-19 and civic and business leadership.
Segons aquest informe, un dels principals recursos de les ciutats globals que pensen a llarg termini és precisament l’avantatge competitiu a què sembla que l’Administració Trump renunciant amb les seves polítiques ultranacionalistes. Els experts suggereixen que la despesa per investigar (sobretot en biomedicina) augmentarà, i que això afavorirà les ciutats que ja disposen d’un ecosistema previ de coneixement i investigació. Sobretot,
indiquen, beneficiarà les que disposen de polítiques molt obertes a la captació d’immigrants amb talent.
El document que sorgeix d’aquestes reunions impulsades per Barcelona Global va més enllà. De fet, estableix les bases d’una sèrie de polítiques urbanes ambicioses (de planificació, de política d’habitatge o de preponderància de la cultura) que han de servir per conjurar un risc manifest: el perill que aquesta o futures pandèmies s’enquistin a les ciutats i expulsin dels centres urbans les capes socials que es puguin permetre viure al camp, al mateix temps que les persones amb menys recursos es veuen condemnades a viure a les zones més denses.
Perquè dels debats es desprèn el temor que persisteixi durant mesos, “o fins i tot anys”, la desconfiança cap als ambients urbans molt freqüentats, com el transport públic, els carrers cèntrics, alguns espais de treball o els grans recintes esportius. Aquest temor obligarà a elevar els nivells d’exigència en higiene, organització i seguretat. Per descomptat, també implicarà canvis en els comportaments socials i individuals.
En contrast, una de les poques notes optimistes que aporta aquest grup d’experts és la previsió que el procés d’adaptació de l’espai urbà a la nova situació portarà avantatges com menys pol·lució, més tranquil·litat als carrers i una cura de la biodiversitat, cosa que pot redundar en un sentit reforçat de pertinença a la comunitat local.
Aquesta necessitat de planificació, igual que l’oportunitat d’aprofitar avantatges com el tancament de fronteres de Trump, requereixen, plantejàvem abans, una mirada llarga. La política no sempre ha tingut una actitud curtterminista. Almenys hi havia qui pensava que els polítics estaven cridats a ser els que guiessin els ciutadans més enllà de les seves penes quotidianes. El filòsof escocès David Hume va sostenir que la classe política havia nascut per millorar “uns homes que no són capaços de pal·liar, ni en ells ni en la resta, l’estretor de l’esperit que els fa preferir el present al futur”. Però els temps socials es van anar accelerant i, consegüentment, els polítics. Van irrompre les xarxes socials, i la velocitat ja va ser vertiginosa. I ara, davant l’emergència més important en dècades, costa imaginar-se, encara que no es pugui descartar, cap altra política que no sigui la del curt termini.
Experts convocats per Barcelona Global alerten del risc de conversió en guetos dels centres urbans
La ciutat s’ha d’adaptar a l’era pandèmica: durant mesos o anys hi haurà por de la idea de congestió