Opisso, Picasso i Els Quatre Gats
El galerista Gabriel Pinós rescata les memòries inèdites de l’artista que va començar com a ajudant de Gaudí
El 1892 em vaig posar al servei de Gaudí, jo tenia 12 anys i Gaudí 42; llavors ell conservava tota la prepotència i plenitud de les seves activitats i facultats creadores. Feia poc que acabava de construir el palau del Sr. Eusebi Güell...”. Així comença el capítol que el dibuixant i caricaturista Ricard Opisso dedica en les seves memòries a Gaudí. Va treballar amb ell, van ser amics i va ser un dels pocs que el va visitar al seu llit de mort. Fins i tot li va fer el dibuix titulat Antoni Gaudí agonitzant.
Ricard Opisso i Sala (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) va ser un pintor, dibuixant i caricaturista molt popular especialment per les il·lustracions en revistes com Cucut!, L’Esquella de la Torratxa, TBO i Patufet. Va formar part de l’anomenada colla jove que va freqüentar el mític local d’Els Quatre Gats, juntament amb Picasso, Casagemas, Vidal Ventosa i els germans de Soto. Va assistir a l’estudi de Joaquín Torres García i al taller d’escultura de Julio González i va ser membre del Cercle Artístic Sant Lluc i del Reial Cercle Artístic.
El galerista Gabriel Pinós, buscant informació sobre el pintor Joan Cardona, cunyat d’Opisso, va trobar en mans de la família vuit caixes de documentació formada per retalls de premsa i papers de tota mena atapeïts de notes. Després de recompondre’ls com si fos un puzle, va descobrir que eren unes memòries, segurament inconcluses, escrites a començaments dels cinquanta. Algunes d’aquestes notes van servir per a uns articles publicats al Diari de Barcelona i la resta eren inèdites, exceptuant alguns fragments.
Les memòries d’Opisso han estat publicades ara gairebé íntegrament per Gabriel Pinós en un llarg capítol del llibre Barcelona i Els Quatre Gats. Un gir cap a la modernitat que va servir de catàleg a una recent exposició de la galeria Gothsland. Oriol Pujol, Pau Medrano-Bigas, Vinyet Panyella, Sebastià Sánchez Sauleda i Juan C. Bejarano comple
Autoretrat.
‘Colla jove’.
ten el retrat del que va significar Els Quatre Gats durant el període 18971903.
“Les memòries d’Opisso són sobretot retrats dels membres de la seva generació i diria que en un 90% estan relacionats amb Els Quatre Gats”, explica Pinós. “I el que em va cridar l’atenció és l’espai que dedica a Casagemas, en uns moments en què era poc conegut, així com a Manolo Hugué i Gaudí”. La major part dels papers, escrits a mà i amb correccions a llapis, són en castellà i amb prou feines un 5% en català. “Es nota que estan escrits ja en la vellesa perquè hi ha algunes repeticions, no sempre recorda les dates i de vegades canvia algun detall, però són d’un enorme interès”.
Hi ha apunts deliciosos. D’Eugeni d’Ors diu: “Més superb i més prudent, s’apartava despectiu d’aquells intractables i descamisats bohemis. Delicat com una dona, sensible i bo”. Sobre el col·leccionista Lluís Plandiura: “Era el més optimista de la tropa i el que estava més encantat de la vida”. De Francesc Gimeno: “Ai! Pobre Gimeno, no va aconseguir mai cridar l’atenció amb la seva pintura (...) Vestia com un proletari”. I de Picasso: “Entremaliat, alegre, ardorós i rebel, amb els ulls negres i penetrants, capaç de jugar-li al diable una mala partida (...) Callat i reservat, segons el seu costum; parlava poc i escoltava molt, però deia més amb una paraula que uns altres amb cent”.
El capítol més suculent és el que narra la seva relació amb el pintor Carlos Casagemas, a qui descriu com un exaltat, capaç de treure en qualsevol moment “un aparatós revòlver de cowboy”. Explica la seva afició a la beguda i com tot just arribar a París, ell i el seu amic Picasso, “ja s’havien proveït d’una amant, cosa lògica i imprescindible per a tot espanyol que anava a la Ville Lumière”. En aquest context apareix Germaine, “aquella carn tan bonica com impura”, de qui es va enamorar Casagemas. I Opisso narra unes aventures a Barcelona, de les quals els biògrafs d’aquesta musa, que ho va ser de Picasso i es va casar amb Ramon Pichot, desconeixien. Opisso relata el suïcidi de Casagemas a partir de testimonis. I hi inclou una dramàtica anècdota. Tot just caure a terra ferit de mort després de disparar-se al Cafè de l’Hyppodrome de París, l’amic Manolo Hugué “va començar a remoure-li les butxaques buscant la clau del seu taller (...) L’únic que li interessava era tenir un lloc per poder anar a dormir aquella freda nit d’hivern”. I acaba dient que és inexplicable “una manera tan poc parisien de suicidar-se (...) el més és chic és llançar-se al Sena o des de dalt de la torre Eiffel”.