Al fons de la pantalla
Mansió amb piscina? Una taula de sequoia? Un televisor Sony 8K que acaba de sortir al mercat per 62.000 euros? Res de tot això. El fons que triomfa a les videotrucades és el de la llibreria. Els últims dies circula per les xarxes el suposat anunci d’un cartró que simula una paret plena de llibres, amb un peu que permet col·locar-lo a qualsevol lloc. A qualsevol racó no: just darrere d’on estiguis mantenint una reunió de feina, o amb amics, mitjançant Skype, Jitsi, Hangouts...
Un fons amb llibres (i no una mansió, ni mobles o electrodomèstics luxosos) s’ha convertit en el marc incomparable de la nostra intimitat, un fet que no deixa de ser sorprenent. Per què cal fingir que tens una casa plena de llibres? Perquè ningú no percebrà si realment els has llegit però, per contra, descobririen immediatament que aquella casassa d’allà al darrere, amb la teva feina, simplement no pot ser teva? Ignoro si l’anunci respon a un producte realment a la venda (diria que no), però el fons de la qüestió és el mateix: no ens ofereixen fer-nos veure amb interiorisme o productes de luxe, sinó amb cultura. “Perfecte per a actors, periodistes i còmics”, diu l’anunci. Preu: 150 euros, afegeix el peu. És meravellós.
Perquè si fins ara decidies què volies ensenyar a les xarxes socials, fins on obries l’aixeta de la teva intimitat (això s’ha arribat a convertir en una professió), la pandèmia ens ha obligat –per dir-ho d’alguna manera–
La pandèmia (i les seves servituds) ens ha obligat a obrir finestres cap a la nostra vida privada
a obrir una finestra dins (o cap a) les nostres pròpies cases i intimitat. Que cadascú orienta cap a on vol, lògicament, i amb el fons (i contrapicat, renoi) que vol, però cap a dins, i amb tota seguretat ens hem plantejat, abans de “connectar”, què es veia al darrere, quina porció de nosaltres mostràvem, què explicava aquell rectangle domèstic. Perquè... qui tria una paret blanca... que amaga alguna cosa? Per què no vol ensenyar com és casa seva? Eh? Per descomptat que no han tardat a aparèixer millores en les aplicacions que permeten esborrar o desenfocar el fons, darrere del teu bust, o eliminar el so ambiental. Quant de tot això –com repetim últimament sense parar– “ha arribat per quedar-se”?
Mentrestant, observem el llibre de Simon Schama sobre la Revolució Francesa (Ciudadanos) que Iñaki Gabilondo té darrere en les seves connexions des de casa, la taula (noble, ovalada) de Quim Torra, amb un tros de tela que amaga al damunt de què ha col·locat l’ordinador perquè li quedi a l’altura dels ulls, o el boli bic, i sobre la taula (no la de diàleg) de Pedro Sánchez la gerra d’aigua en safateta presidencial...
Aquesta finestra indiscreta està donant (i donarà) moltíssim de si. Fa un parell de dies, i a falta d’altres gols, el periodisme esportiu va celebrar com en plena connexió, per la paret del fons, darrere d’un conegut presentador de televisió, passava una dona semidespullada. Res, tot just un segon per darrere del periodista: aviat es va saber que era una col·laboradora de la mateixa cadena, cosa que va obligar tots dos –maleït enquadrament– a donar tota mena d’explicacions.
La paret era blanca, immaculada.