Dues dones rere la pista de Hitler
Una estudiant de literatura i una auxiliar de dentista, dues dones que es van convertir en protagonistes del remolí de la història. Durant els primers dies de maig del 1945, en una Berlín arrasada per la guerra, Ielena Rjévskaia, llavors intèrpret de l’Exèrcit Roig, i l’alemanya Kathe Heusermann van ser fonamentals en la troballa i identificació del cos d’Adolf Hitler. Dijous es compleixen tres quarts de segle del suïcidi del dictador. La postguerra europea les va tractar de manera desigual: mentre que la primera va desenvolupar una carrera com a escriptora a l’antiga URSS, la segona va ser condemnada a deu anys de treballs forçats a Sibèria.
Els últims anys les memòries de Rjévskaia (1919-2017) han estat reeditades a Rússia, l’última vegada aquest mateix mes, mentre que en anglès van veure la llum per primera vegada fa dos anys sota el títol de Memoirs of a
wartime intepreter (memòries d’una intèrpret en temps de guerra). El seu relat és un testimoni valuós, no només de la investigació sobre els últims dies de Hitler, sinó també sobre els primers de l’ocupació soviètica, que van ser l’acte inicial de la guerra freda.
Quan Rjévskaia es va allistar a l’exèrcit soviètic, amb 22 anys, no tenia cap mena d’idea del paper que li tocaria interpretar en el drama del segle XX. Tot i que es va formar com a infermera, els seus coneixements d’alemany van fer que fos assignada finalment a una unitat de contra intel·ligència.“Un parell demesos després –explica l’historiador i editor de la versió anglesa de les seves memòries, Roger Moorhouse–, armada amb un diccionari de butxaca i una llibreta, va ser enviada al front”.
La caiguda de Berlín
“Un intèrpret militar es troba en una posició única durant el cataclisme de la guerra. Està en contacte constant amb els bel·ligerants dels dos bàndols”, escriuria ella anys després. Un cataclisme que, amb l’implacable avanç de l’Exèrcit Roig, la va portar a les portes de Berlín la primavera del 1945. La guerra estava pràcticament acabada, però la capital alemanya resistia l’empenta de les tropes del mariscal Júkov fins que la situació es va fer insostenible. La història és ben sabuda: el 28 d’abril del 1945, Hitler i Eva
Braun es van suïcidar al búnquer de la cancelleria.
Un cop la ciutat va caure, la prioritat dels ocupants era trobar-ne els cadàvers, missió encomanada a la unitat de contraespionatge militar en què hi havia Rjévskaia, juntament amb un soldat i un oficial. El grup desenvolupava la seva feina en el més estricte secret, fins i tot a l’esquena de l’Exèrcit Roig, i se n’informava l’entorn més directe de Stalin.
Els primers dies de maig van treballar contra el rellotge en el caos de les restes del búnquer, sense llum i entre milers de documents en què, segons va explicar Rjévskaia, van trobar cables amb instruccions secretes, algunes de les últimes ordres del Reich i quaderns amb els diaris del ministre de Propaganda, Joseph Goebbels.
La caixa vermella
Els cossos, calcinats, es van trobar el 5 de maig semienterrats al jardí de la cancelleria, però per confirmar-ne la identitat calia analitzar la seva estructura dental. Mentre es buscava qui podia fer aquesta confirmació, el 8 de maig, el mateix dia de la rendició formal de l’exèrcit alemany, Rjévskaia explica que va rebre un encàrrec inquietant. Segons el seu relat, el seu superior “em va donar una capsa, em va dir que contenia la dentadura de Hitler i que en responia amb el meu cap”.
La intèrpret va haver de custodiar, enmig de les celebracions de carrer dels soldats soviètics amb motiu del final de la guerra, part de les restes de l’home que l’havia causada. “Era –recordaria- una capsa vermella de segona mà re
coberta de setí, la mena de capsa feta per contenir un flascó de perfum o una joia barata”.
Per què li van encarregar de custodiar-la? Liuba Summ, neta de Rjévskaia, que a més va col·laborar amb ella en la redacció de les memòries, explica a La Vanguardia que “la caixa forta de la seva unitat no estava disponible i el coronel va decidir que aquella dona intèrpret seria qui la podria guardar més bé. Almenys, no s’emborratxaria el dia de la victòria”. A Berlín. La caída: 1945 (Crítica), l’historiador Antony Beevor relata que va ser així, i assenyala que la intèrpret “va passar una vetllada més aviat incòmoda, donant begudes als altres amb una mà mentre amb l’altra agafava la cridanera capsa vermella”.
Stalin volia confirmar si Hitler efectivament havia mort per després administrar aquesta informació per a les seves finalitats polítiques en un moment que s’estaven construint els fonaments de la guerra freda. Malgrat que no va ser possible trobar el dentista del Führer, la unitat de contraespionatge sí que va trobar la seva auxiliar, una dona de 35 anys anomenada Kathe Heusermann, que els va poder confirmar les sospites. “Em van donar com a recompensa una llauna de conserves”, recordaria ella anys després.
Per bé que els soviètics es van comportar de manera amigable, i malgrat que Heusermann (19091993) havia ajudat a amagar-se durant anys un metge jueu, pocs dies més tard va ser detinguda i condemnada a deu anys de treballs forçats amb l’argument que el seu “tractament dental havia ajudat l’Estat burgès alemany a prolongar la guerra”.
En qualsevol cas, l’interès de l’estalinisme per mantenir la nebulosa sobre el final de Hitler feia necessari que alguns testimonis desapareguessin del mapa. Va ser alliberada el 1955 gràcies a l’acord de devolució de presoners amb Alemanya. En paraules d’Ian Kershaw, a Hitler: la biografía definitiva (Península), el maxil·lar inferior del Führer “va ser traslladat posteriorment a Moscou i guardat en una capsa de cigars”.
“Segons explicava la meva àvia, Käthe era una persona molt normal en una situació completament anormal”, relata Liuba
Summ, que afegeix que Rjévskaia “se sentia culpable que Heusermann hagués estat empresonada”. “No es van tornar a veure mai, però el 2017 a França es va produir una pel·lícula sobre la seva història i en les últimes escenes vam aparèixer la seva neta i jo llegint els diaris de Käthe; penso que, d’alguna manera, elles dues es van trobar en nosaltres”.
Encara avui continua circulant a les xarxes la llegenda urbana que Hitler i Eva Braun no van morir al búnquer i que van viure plàcidament la seva vellesa en algun país llatinoamericà, una teoria de la conspiració alimentada en el seu origen pel mateix Stalin. El seu règim, malgrat saber de primera mà la realitat, no la va admetre mai. “Ningú no sap per què no ho va reconèixer”, explica Summ. La seva àvia creia que volia “mantenir l’enemic viu, el perill, potser la possibilitat de començar una nova guerra...”. Antony Beevor creu “evident que l’estratègia de Stalin consistia a associar Occident amb el nazisme fent veure que britànics o nordamericans devien estar amagant el dirigent nazi”.
El record d’aquells dies decisius va acompanyar la traductora tota la seva vida. “Com a intèrpret de l’Exèrcit Roig (...) em vaig trobar a mi mateixa en l’epicentre dels esdeveniments històrics que van portar al tancament de la Segona Guerra Mundial”, escriu a les seves memòries Ielena Rjévskaia. Què es deu sentir quan ets al centre de la història? Liuba Summ matisa que la seva àvia creia que, en realitat, els primers dies de maig del 1945 tothom era al centre de la història. “I això –afegeix– va provocar una certa devaluació dels fets. Tots aquells papers del Tercer Reich, tots aquells documents, no interessaven a ningú. Potser ella era una mica diferent de la resta de la gent, perquè, per exemple, entenia per què tenia interès estudiar el diari de Goebbels. No obstant això, la Ielena també havia de tornar a la seva vida anterior, a casa”.
La trucada de Júkov
Temps després, però, va voler publicar les seves experiències, tot i que no va ser fins al 1961, vuit anys després de la mort de Stalin, quan ho va poder fer. Llavors va revelar el que s’havia considerat un secret d’Estat. Rjévskaia relata que el 1965 va rebre una trucada: “Soc Júkov”. El mariscal Gueorgui Júkov havia estat el millor oficial de Stalin, l’home que havia guiat els seus exèrcits cap a Berlín i que havia conquerit la capital alemanya, encara que després va caure en desgràcia davant un dictador que no suportava que ningú rivalitzés amb ell. Sempre segons les seves memòries, el militar li va explicar que, després de la mort de Hitler, havia estat dues vegades a les restes de la cancelleria, però que, en la segona visita, els oficials soviètics ni tan sols el van deixar entrar.
Ell, a qui Stalin devia la victòria, va confessar que no sabia que el cos havia estat trobat i que se’n va assabentar pel llibre. “Com és possible que jo no ho sabés?”, es va preguntar, segons Rjévskaia. El juliol del 1945, dos mesos després que la investigació hagués acabat i conscient de les conclusions, el líder soviètic encara li va preguntar on era el Führer.
Júkov va ser rehabilitat aquell mateix 1965. Era una rehabilitació formal, perquè el seu domicili continuava ple de micròfons, i, al marge del gran banquet en què va participar aquell any, mai més no es va deixar veure en grans actes públics. “Amb tot –escriu Antony Beevor–, la ferida més cruel de totes per a ell va ser el descobriment que Stalin l’havia enganyat en relació amb el cadàver de Hitler”.
LA INTÈRPRET La censura va impedir a Ielena Rjévskaia de publicar les seves memòries durant anys LA DENTISTA Kathe Heusermann va ajudar en la identificació, però va acabar al gulag EL MARISCAL Júkov, l’home que va conquerir Berlín, va ser enganyat per Stalin sobre el final de Hitler Una intèrpret de l’Exèrcit Roig i una dentista alemanya van ser claus per identificar el cos del ‘Führer’, del suïcidi del qual es compleixen 75 anys