Pagant sant Pere canta
La fosca història de les primes a tercers per guanyar... o per no fer-ho
Quan van començar, les primes a tercers? Possiblement des que va sorgir la necessitat de guanyar “per la via civil o per la criminal”. O sigui, des de sempre. La primera temporada de la postguerra ja s’han documentat operacions i resultats sospitosos en les jornades finals de Lliga. Fins i tot els més grans, el Madrid i el Barça, han recorregut al pagament d’incentius. I no només perquè es jugaven un títol, sinó també per evitar el descens. Aquests són només alguns casos sonats.
EL BARÇA SALVA LA PROMOCIÓ.
Última jornada de la Lliga 19391940. Amb el Betis i el Racing de Santander ja descendits, queda oberta una plaça de promoció. L’ocupa el Barcelona, amb 17 punts, i ha d’enxampar el Celta, que en té 19, al qual avançaria en cas d’empat. El Barça s’imposa a les Corts al Racing (de qui totes les cròniques destaquen que va anar a totes de manera sospitosa) i el Celta cau inesperadament al camp d’un Betis a qui tampoc no li anava res. O sí? Pocs dies més tard el club sevillà denuncia que els seus jugadors havien rebut un premi especial de set mil pessetes “pagades per delegats del Barcelona” i que igualment van rebre una oferta del Celta (en aquest cas encara més greu, per deixar-se guanyar). La Federació va obrir una investigació i va exigir al Barça que presentés proves de la seva innocència. El club blaugrana va replicar argumentant que “no és donat provar qui desconeix els fets sinó que, al contrari, aquesta missió és pròpia de qui afirma que aquests s’han produït”. Com va acabar tot? En no res, perquè el Celta va jugar la promoció, la va guanyar i ja ningú no va tenir cap interès en l’assumpte. EL MADRID EVITA EL DESCENS. Un altre cas semblant, aquest amb protagonista directe amb nom i cognoms. Temporada 1947-1948, última jornada de Lliga. El Reial Madrid, que ja presideix Bernabeu,
es juga la categoria. Els dos últims són la Reial Societat (17 punts) i l’Sporting de Gijón (18). Ocupen les dues places fatídiques. Per sobre hi ha, empatats a 19 punts, el Sabadell i el Madrid. No hi ha promoció. En la jornada clau el Madrid s’imposa a casa a l’Oviedo (2-0), però, per si de cas, havia motivat l’Atlètic, que no s’hi jugava res, perquè guanyés a El Molinón. Ho va explicar molts anys més tard Antonio Pérez Balada, porter suplent dels matalassers. “El nostre delegat ens va dir que un senyor ens donava 20.000 duros per repartir si guanyàvem a Gijón [Van guanyar per 2-7]. Quan vam tornar a Madrid ens vam repartir els diners promesos i el Madrid es va salvar”. LARA MANTÉ L’ESPANYOL. Última jornada de la Lliga 1960-1961. L’Espanyol, que no ha estat mai a Segona Divisió, es troba en greu perill, en un final amb molts implicats. Amb el Granada desnonat (17 punts), lluiten el Valladolid (23), l’Elx (23), l’Oviedo (24), el Santander (25) i l’Espanyol (25). Baixen dos equips i en promocionen dos més. Quatre en perill. En l’última jornada, com sol passar sospitosament, tots els que busquen la salvació obtenen resultats inesperats. El Racing empata al Bernabeu, l’Elx goleja el València (4-1), el Valladolid guanya el Mallorca (2-0) i, com a enorme escàndol en l’època, l’Oviedo s’imposa al Camp Nou per 3-5, amb
hat-trick d’un jove prometedor que farà carrera, Luis Aragonés. El Barça, que té un partit vital a Brussel·les tres dies més tard, ha deixat a la graderia Ramallets, Foncho, Gensana, Vergés, Segarra, Evaristo, Suárez, Kubala i el lesionat Garay. Ara pot semblar fins i tot lògic, però llavors no es veia així i a més estava prohibit pel reglament. L’Espanyol juga a vida o mort a San Mamés i amb els resultats citats se’n va al pou si perd. L’Athletic se situa 2-0 al davant i comencen a arribar a Bilbao notícies del que està passant al mateix temps al Camp Nou. Un dels periodistes enviats des de Barcelona, Ricardo Pastor, ho va explicar anys més tard: “Vaig avisar un dels delegats blanc-i-blaus, l’editor Lara [José Manuel Lara Hernández], i vaig veure com sortia escales avall cames ajudeu-me...”. L’Espanyol es va imposar 2-3, l’últim un autogol de l’Athletic. I Pastor afegia: “Lara feia el fatxenda en petit comitè i deia que ell va salvar l’Espanyol. I comentava: ‘I això que Carmelo [el porter de l’Athletic] em deia, però que xutin a porta alguna vegada, eh!’”. A la premsa bilbaïna van titular: “Victòria del Espanyol amb gols de xurreria”.
LA TRIPLE PRIMA.
Però no tot són primes per evitar la catàstrofe, ben al contrari. No hi ha desenllaç a la Lliga com el de la temporada 1970-1971. A l’última jornada arriba líder el València amb 43 punts, seguit del Barça (42) i l’Atlètic (41). Els tres amb opcions, però els blaugrana juguen al Calderón i el València a Sarrià, contra un Espanyol a qui ni li va ni li ve. Va guanyar l’Espanyol. I els seus jugadors van explicar, amb el temps, que aquell dia van cobrar tres primes: la del seu equip, la de l’Atlètic i la del Barça. Un festival. Per cert, la Lliga la va guanyar igualment el València, perquè a Madrid hi va haver empat. El president Montal va revelar al cap d’uns anys que el seu homòleg, Vicente Calderón, li va dir de jugar-se a cara o creu qui s’enduia el títol: qui guanyava era campió. No hi va haver acord perquè el futbol, ja s’ha vist, és cosa de cavallers.