Iniesta guanya en totes les distàncies
Veiem Iniesta al documental de Rakuten que honora la seva trajectòria i la primera impressió és que la distància el beneficia, una percepció probablement influïda pels densos efectes de la pandèmia que ens acorrala. Des d’aquí el Japó ens sembla un territori tan llunyà que desestimem les seves preocupacions. No són poques, francament. N’hi ha prou d’assenyalar l’ajornament dels Jocs Olímpics, que corren el risc de no celebrar-se l’any que ve, però des de la nostra oprimida perspectiva el Japó s’assembla més a una construcció mental que no pas a un territori físic, de manera que l’imaginem lliure dels rigors que patim. Allà hi ha Iniesta, i la seva imatge no desmenteix aquesta idea. Està serè, segur i confiat.
Ben aviat es compliran 10 anys del seu cèlebre gol a la final de Johannesburg, un esdeveniment que marcarà la seva vida i el record del seu nom en el futbol. Per gratificant
Quedarà com un elegit de la història, una condició que requereix ser ample d’espatlles
que sembli, també és una píndola de digestió difícil. Sempre hi ha la temptació de reduir els mèrits d’un futbolista –i els d’Iniesta han estat nombrosos i extraordinaris– a un únic episodi. En aquest cas és una etiqueta descomunal. Per les raons que tantes vegades superen el futbol, el gol d’Iniesta es va instal·lar immediatament entre els mites populars que el temps no farà caure. Així doncs, Iniesta quedarà com un elegit de la història, una condició que requereix ser ample d’espatlles per evitar el pes de la vanitat, l’arrogància i el descontrol. Hi ha exemples sobrats del temible efecte que provoca la glòria exagerada del futbol. Amb Iniesta es produeix la sensació contrària.
La seva trajectòria fabulosa havia discorregut en un període d’esplendor col·lectiva i de noms –Guardiola, Messi, Xavi– que actuaven com a estrelles polars. Des del principi van quedar assenyalats com a referents d’un equip inoblidable: Barça de Guardiola, Barça de Messi, Barça de Xavi. Poques vegades es va parlar del Barça d’Iniesta, malgrat el gol a Stamford Bridge i la seva enorme aportació al recorregut de l’equip. Passava el mateix a la selecció, on Xavi i Fernando Torres tenien establerta la seva jerarquia simbòlica des del gol a la final de l’Eurocopa el 2008. Tot i això, sempre va existir la sospita que Iniesta estava en el secret d’aquell període excepcional i que el seu talent era tan indispensable com el més indispensable de tots aquells talents.
El futbol, força gasiu amb la justícia, va concedir a Iniesta la reivindicació que es mereixia, ni més ni menys que el gol de la victòria en una final de la Copa del Món. Des d’aquell instant el manxec va emergir sobre els seus aclamats parells futbolístics. El seu nom quedaria associat eternament al moment més important del futbol espanyol. Ha passat una dècada de la seva rematada amb la dreta davant Sketelenburg. Sabem, i al documental es recull amb una sinceritat impressionant, que ha viscut moments delicats, d’una incertesa considerable, i també sabem que la fama no l’ha atropellat. Ha resolt el període final de la seva carrera amb la naturalitat que tant ha destacat en el seu joc, sense oblidar un matís molt infreqüent en el futbol: la importància exponencial que ha cobrat la seva absència, tant al Barça com a la selecció.
Passa el temps i no hi ha manera de trobar-li un substitut de garanties. Per estrany que sembli, Iniesta cada vegada juga millor. Ha de ser una satisfacció de caràcter íntima gairebé comparable a la del gol en aquella freda nit de Soweto. Veiem Iniesta en la doble distància de la memòria i del llunyà Japó. El veiem des del nostre incòmode tancament i ens alegrem de la plenitud que transmet. De la seva mestria en el futbol no ens n’oblidarem mai.