Els partits no viscuts
Durant molt de temps, i a falta de coratge per dir les paraules importants, el futbol va ser la meva manera de dir t’estimo. Els partits d’entremès, en què l’univers no es trencava per una derrota, anava a veure’ls amb els meus amics de cervesa vessada i taules de bar torturades, però les finals o els xocs contra el Reial Madrid eren sempre per a ell. El meu pare feia veure que no s’adonava que, després de tota la temporada desaparegut, anava a casa seva per mirar aquells partits especials del Barça i jo, per si de cas, li mentia dient que era per superstició, perquè la seva televisió era més grossa o perquè se sentia millor. Ell assentia sempre i em cedia distretament el millor lloc del sofà.
La meva mare, còmplice des del silenci, ens deixava fer com si no sabés també que en lloc d’una victòria el que buscava era una abraçada.
Amb el temps, pels meus viatges africans i la meva mudança a Sud-àfrica per establir-m’hi com a corresponsal, vaig deixar d’anar a visitar el meu pare per compartir els nervis de les finals, però de vegades li demanava impossibles a què ell accedia veloç: quan no hi havia manera de trobar un bar obert per mirar el partit culer perquè era en un racó del Sudan del Sud, el Congo o el Gabon, li trucava per Skype i li demanava que posés l’ordinador davant del televisor. Per mirar-lo junts. Va ser així com, malgrat que érem a milers de quilòmetres de distància, ens vam meravellar junts des del saló de la seva casa amb els driblatges de Xavi, la dansa d’Iniesta o la fibra del capità Puyol. En aquests dies de confinament, la meva filla Lena i jo hem començat a jugar a futbol a la terrassa. A ella en els seus cinc anys de vida mai no li ha interessat ni un segon la pilota, però des que el virus
Després de tot l’any desaparegut, anava a casa del pare per mirar els partits especials del Barça
ens ha obligat a viure’ns junts, hem vesprejat cada dia donant puntades de peu a una pilota de plàstic taronja. La seva porteria va del test a la paret i és generosament més estreta que la meva, que va de la cantonada a una marca de ciment en la pintura de la paret del fons. La primera vegada que la pilota va rebotar malament i va caure al carrer, la Lena va plorar desesperada perquè la va saber perduda. Les següents dues milions de vegades que ha passat, ha optat per la lleugeresa. M’apressa a crits a rescatar la pilota de sota dels cotxes aparcats i poder continuar la final.
Jo, que encara porto l’ensurt de l’aprenent a la mirada, sospito que ser pare consisteix precisament a aprendre a conviure amb el vertigen que els partits amb ella un dia s’acabin. Per això de vegades fins i tot em deixo guanyar. Perquè vulgui jugar un dia més.
No fos cas que, quan el malson del virus s’acabi, ella tampoc trobi una altra manera de dir t’estimo, papa.