Carlos Godó Valls, el president que va marcar la història de l’RCTB
Soci des del 1912, va dirigir el club entre el 1935 i el 1960 i va ser clau en el trasllat del club i en la creació del Trofeu
Com si es tractés d’una picada d’ullet al futur, Carlos Godó Valls, comte de Godó, i president de l’RCT Barcelona 1899 entre 1935 i 1960, va néixer el 6 d’abril del 1899, la setmana que l’entitat redactava els seus estatuts. Soci des del 1912, quan el club es va instal·lar al carrer Ganduxer, Carlos Godó va ser una persona activa, tant des de la responsabilitat dels seus càrrecs com en la relació personal amb els socis i empleats del club. “Li encantava jugar, però no competia. Quan jo era nen, i vivia al club del qual el meu pare Basilio era el porter, el recordo practicant amb Antonio Corominas, que era el seu professor. Utilitzava el tennis com a font de salut per estar en forma”, evoca José Luis Arilla.
El seu primer càrrec a l’RCTB va ser el 1932, quan Alfonso Macaya, llavors president, el va convèncer perquè ocupés la vicepresidència. A finals del 1935, Alfonso Macaya va proposar que Carlos Godó fos el seu successor, decisió aprovada per unanimitat. La Guerra Civil va tancar les portes del club. El 18 de juliol del 1936 va quedar suspesa la junta directiva. El 13 de novembre del 1939, la Federació Espanyola va aprovar que Carlos Godó recuperés la presidència. En la primera reunió de la directiva, va exposar tasques urgents: millorar les pistes, arreglar el xalet, recuperar l’activitat social i estudiar un pla de competicions.
La II Guerra Mundial, amb els Slams i la Copa Davis cancel·lats, va impossibilitar amistosos amb clubs estrangers, així que es van estrènyer encara més les relacions amb els espanyols. Per afinitat i socis comuns, Carlos Godó va aprovar que l’RCTB promogués a l’estiu tornejos a Camprodon i S’Agaró. També va posar a treballar la seva junta en un pla social per incentivar activitats com el ping-pong, el billar, els escacs i el bridge, els sopars socials, les reunions amb entitats referents a Barcelona i els sopars de taula rodona.
El 1942, el club va organitzar un match entre el Principat de Mònaco i tennistes de Barcelona, així com un amistós entre Espanya i Portugal.
Recuperada la seva solidesa interna, el club es va obrir encara més a la ciutat amb una festa especial a Catalunya: la revetlla de Sant Joan. Lluny de buscar un organitzador extern, Carlos Godó va voler que la revetlla fos la il·lusió dels seus socis, i va crear comissions en què dones i homes del club tenien responsabilitats concretes. La revetlla es va convertir en un centre neuràlgic de la ciutat, una mica comparable al que seria el village del Trofeu Comte de Godó.
El 1945, el Marquès de Cabanes, president de la Federació, li va demanar suport per a la tornada d’Espanya a la Copa Davis. “Compteu amb el club, des dels seus empleats al que pugui ajudar la junta directiva”, va dir el president de l’RCTB. El 1946, Espanya va tornar a la competició jugant a la seu de Ganduxer contra Suïssa.
Però, si una decisió va ser transcendental, va ser quan, el 1948, els propietaris de Ganduxer van anunciar que no renovarien el contracte d’arrendament. Carlos Godó va reunir la seva directiva. “A la vida tot és mutació constant. El que ens ha passat no ens ha de passar mai més. Hem de trobar i comprar un lloc per al Reial Club de Tennis Barcelona”, va reflexionar. La directiva va donar suport per unanimitat a la decisió del seu president. El 1952 es va posar la primera pedra de l’actual seu, es va iniciar la rehabilitació de la Masia de Can Canet, i el 1953 es va disputar la primera edició del Trofeu
Comte de Godó, donat per Carlos Godó Valls. Va ser un moment crucial tant per la visió de futur com perquè el president va assumir les pèrdues econòmiques ocasionades per la baixa de gairebé la meitat de socis, que van considerar que el club estava allunyat i al mig d’uns camps sense prestigi.
“Si hem arriscat, anirem fins a les últimes conseqüències”, va dir llavors. El 1954, l’RCTB va treballar per engrandir la seva revetlla, estar atent a les necessitats de la ciutat, ampliar els seus amistosos internacionals i atreure referents de la cultura, la política i l’esport als seus sopars de taula rodona.
“Era una persona molt activa, que parlava i compartia amb els socis, i es preocupava pels empleats. Un matí em va preguntar què estava fent. Li vaig contestar que res en especial perquè tenia escola a la tarda. A partir de l’endemà, vaig començar a treballar als matins en tasques administratives a La Vanguardia”, recorda Arilla. Després d’un acord amb els Pares Caputxins, va obrir al club una aula per als aplegapilotes on rebien educació. “El club era una família de la qual tots estaven orgullosos. Quan Antonio Corominas va emmalaltir del cor, va liderar una campanya entre els socis perquè fos operat pel doctor Barnard a Londres”, incideix Arilla. També estava pendent dels joves tennistes, que va ajudar, com quan va sufragar el viatge d’Andrés Gimeno i José Luis Arilla per competir durant mesos a Austràlia.
La Copa Davis i Jack Kramer van tenir un gran impacte en el seu mandat. Juntament amb el Marquès de Cabanes i Juan Antonio Samaranch, no només va posar el club a disposició de la federació, sinó que va viatjar a totes les eliminatòries. El 1957, quan Kramer li va proposar que els professionals, vetats per la federació internacional, juguessin a Barcelona el 1961, va ser clarivident. “Ho sento, però he de portar el millor a la meva ciutat”, va dir a Samaranch i al Marquès de Cabanes, defensors de l’amateurisme. El 1965, Carlos Godó Valls va deixar la presidència de l’RCT Barcelona. El 1985, va assistir per última vegada per presidir la final del Trofeu Comte de Godó, que va lliurar des de la llotja al francès Tulasne. Abans de la final, va rebre de Samaranch l’Orde Olímpic, màxima condecoració del COI. El seu fill, Javier Godó Muntañola, comte de Godó, va agafar el relleu i va apostar per seguir el llegat del seu pare. Sixte Cambra, director del torneig, recorda la seva primera xerrada. “Em va transmetre no només el seu suport, sinó el de tota la família per continuar fent el torneig cada dia millor. Em va expressar no tan sols el seu suport econòmic, sinó que comptés amb ell per a qualsevol detall. El 1986, quan s’obria una època transcendental en la reorganització del circuit, Javier Godó va donar suport al canvi de dates per incrustarnos en la temporada de terra prèvia a Roland Garros, la necessitat de créixer en màrqueting, firmar un acord amb IMG i aixecar el primer village”. “El torneig és un actiu per a Barcelona, per al club i per al tennis internacional. Té una emoció especial per a mi i tota la meva família, per la feina i la il·lusió que va posarhi el meu pare. Hem crescut fidels a aquell esperit de club que va inculcar el meu pare, però adaptant-nos a les exigències i reptes de futur”, va reflexionar Javier Godó fa uns mesos, quan l’RCTB va batejar la seva sala de juntes com a Sala Comte de Godó. Quan Josep Jordi Cambra, actual president de l’RCTB, li va avançar que la present edició s’havia de cancel·lar per la Covid-19, Javier Godó no va dubtar un instant en la reflexió. “La salut és el primer, i des d’ara cal posar-se a treballar, com sempre hem fet, per fer un gran torneig l’any que ve. Tens tot el meu suport i el de la meva família”.
DISTINGIT El 1985 va rebre de mans de Samaranch l’Orde Olímpic, màxima condecoració del COI
MECENES Carlos Godó va ajudar joves tennistes, com quan va sufragar un viatge a Austràlia de Gimeno i Arilla
JAVIER GODÓ, COMTE DE GODÓ
“El torneig té una emoció especial per a mi i la meva família, per la feina que hi va posar el meu pare”