El debat econòmic a Europa
Les discrepàncies en les negociacions de l’eurozona reflecteixen que hi ha economies amb diferents estructures i que necessiten diferents sortides
“Al voltant d’Alemanya, com a eix central, es va agrupar la resta del sistema econòmic europeu; i de la prosperitat i empreses alemanyes depenia principalment la prosperitat de la resta del continent. El desenvolupament creixent d’Alemanya donava als seus veïns un mercat per als seus productes, a canvi dels quals la iniciativa del comerciant alemany satisfeia a baix preu les seves principals comandes”. Així descrivia John Maynard Keynes, fa justament cent anys, el paper d’Alemanya en l’economia europea. I, en bona mesura, a una escala encara més gran, així continuen sent les coses ara al continent: Alemanya al centre, com a economia hegemònica cap a la qual convergeixen totes les mirades. Quan es para, pateix la resta; quan s’activa, és la locomotora.
És per això que la negociació sobre el cost econòmic de la crisi del coronavirus i el futur finançament de la recuperació es convertirà, com ja va passar amb la crisi de l’euro, en un debat sobre les intencions i les aspiracions d’Alemanya respecte a Europa i la moneda única.
L’última discussió entre els socis durant la cimera de caps d’Estat i de Govern de dijous es va encallar en el mateix punt en què ja ho va fer en la reunió prèvia de l’Eurogrup, ministres de Finances. Qui pagarà la factura? Els estats nacionals, cadascun en funció de la seva situació econòmica, o el conjunt de la comunitat, aportant recursos perquè els primers no quedin aixafats sota una muntanya de deutes?
Itàlia, Espanya i França –el sud–, ordenat en funció de la urgència dels seus problemes, apel·len a la solidaritat europea en vista del seu elevat endeutament; Alemanya, els Països Baixos, Àustria, Finlàndia i Suècia –el nord i el centre– pensen que és injust fer-los pagar simplement perquè estalvien més i deuen menys.
Són els dos elements, centre i perifèria, d’aquell motor combinat que tan senzillament descrivia Keynes unes línies més amunt. Al món de l’euro, el nord és la potència industrial i el sud el consumidor dels productes del “comerciant alemany”. El nucli entorn d’Alemanya ven als veïns meridionals mercaderies, tecnologia i serveis d’alt valor.
El sud compra els competitius productes dels seus veïns septentrionals i a canvi els ofereix serveis –turisme i segones residències entre els més coneguts, tot i que no els únics, afortunadament–, i també, quan això no arriba, s’endeuta.
Any rere any, Alemanya i els seus veïns més pròxims, acumulen excedents
A l’anterior diferència entre creditors i deutors ara s’hi afegeix la del contractista amb el subministrador
que li permeten estalviar i reduir deutes. Fins i tot exporten diners prestant a bancs i estats de mig món, sobretot als dels seus socis continentals.
Els primers, els compradors, se senten maltractats i reclamen compensacions, especialment quan venen les crisis. Els segons, els venedors, pensen que els volen pispar la cartera dels seus estalvis. És un perillós intercanvi de retrets, implícit quan imperen les bones maneres diplomàtiques i explícit quan algun representant neerlandès perd el control.
Com a conseqüència de la crisi financera del 2008, Alemanya va buscar alternatives a la brusca caiguda de les importacions del sud d’Europa, en mercats com el xinès o el dels EUA. Amb notable èxit, per cert, com es posa de manifest cada vegada que Donald Trump, el president nord-americà, apunta agressivament contra les empreses alemanyes per les seves exportacions al seu país o les seves relacions amb la Xina.
Malgrat això, Europa continua sent el territori operatiu natural de l’economia alemanya. La part del lleó del seu excedent comercial prové d’ella, especialment de França, una quarta part del total. Itàlia i Espanya queden a una distància incomparable.
Sobre aquesta dinàmica s’ha fonamentat fins ara el debat entre les dues zones, en la crisi de l’euro. Uns reivindiquen el paper de mercat, ser compradors dels productes dels altres.
El sud es reivindica com a comprador; el nord, com a potència competitiva: és el destí de l’eurozona
Aquests, la seva força competitiva i el seu estalvi, convertits en deutes d’aquells. Tots dos han vist sortir els diners de la seva butxaca. Les baralles de creditors i deutors que van presidir la crisi de l’euro i que ara tornen a aflorar.
En el fons, reflexos polítics de països amb dues estructures econòmiques diferents en què la convergència ve dictada per les necessitats econòmiques del més poderós. Com és ben evident en el cas de França, amb creixents semblances amb els seus veïns del sud. Per això ara, malgrat la recuperació, els països del sud tenen més deute i menys marge per fer front a la crisi.
L’anterior crisi va desembocar en una discussió entre creditors (bancaris) i deutors (estatals). El sistema ha continuat canviant, però. Després dels rescats i els ajustos, els països del nord van tenir un accés més fàcil al finançament barat, més bona capacitat humana i menys seqüeles de la crisi. I una estructura econòmica que desemboca en l’estalvi. Si abans de la Gran Recessió la seva capacitat competitiva era superior, ara encara és més gran.
La integració de l’eurozona ha permès a les empreses més fortes, amb les alemanyes al capdavant, crear grans cadenes de valor i de subministrament, fins i tot especialitzar sectors a escala continental, de l’automòbil a la química, per millorar la seva potència exportadora mundial. Aquesta és la realitat de l’economia europea.
Ara, doncs, els eixos del debat es combinen. A l’anterior diferència entre prestadors i prestataris s’hi afegeix la disputa sobre el cost del servei entre el contractista que decideix la càrrega de treball i el que la rep.
Una negociació diabòlica. Pedro Sánchez i Giuseppe Conte, caps de Govern d’Espanya i Itàlia, i també el ja impopular Emmanuel Maccron, president francès, tenen por de veure’s condemnats a les tenebres dels ajustos, retallades i pujades d’impostos per fer front als deutes que els obliga a contreure la campanya contra el coronavirus i els seus efectes econòmics.
Angela Merkel, la cancellera alemanya, ha d’explicar als seus conciutadans que cal ajudar els socis del sud després d’anys de discursos presentant-los com a malgastadors i poc amics de treballar. Ser una potència exportadora implica, entre altres coses, consumir molt menys del que es produeix.
El debat és complex. Els dos costats també saben que sense un compromís no hi haurà vencedors i tots seran en el camp dels vençuts. Aquesta és la força que manté vives les converses i l’esperança dels europeus.