El tremp del corredor de fons
Si hi ha un lloc de treball de risc a Espanya és el de ministre de Sanitat. No només ara amb la pandèmia de la Covid-19, quan tots els ulls del país miren a la seva figura. Certament, en una crisi com aquesta, el càrrec incrementa la seva contingència, però una cosa que la gent desconeix és que durant els últims 24 anys hi ha hagut catorze ministres de Sanitat en aquest país. Un cada vint mesos. És per aquesta raó que els funcionaris l’anomenen el ministeri dels ocells de pas. Hauria de ser un departament tranquil, perquè bona part de les seves competències estan transferides a les comunitats autònomes, si bé la realitat ho desmenteix. Així, al passeig del Prado, on té la seu, en lloc dels discos de prohibit aparcar, haurien d’incorporar-hi el senyal triangular amb el signe d’exclamació que adverteix de perill.
Amb la pandèmia del coronavirus, són nombrosos els titulars de Sanitat que han perdut el càrrec al món. El brasiler Luiz Henrique Mandetta ha acabat destituït pels seus enfrontaments amb Jair Bolsonaro sobre l’abast del confinament. El trumpista Bolsonaro només volia aïllar avis i malalts, de manera que li va etzibar a la cara que “el medicament no pot tenir efectes secundaris més nocius que la malaltia mateixa”. Mandetta, que havia dit que únicament abandonaria el càrrec si el destituïen, “perquè el metge no abandona els pacients”, va ser destituït de manera fulminant.
L’últim mes, la llista de ministres de Sanitat a qui han tallat el cap comença a ser llarga: Bruno Bruins als Països Baixos, Victor Costache a Romania, Ilià Iemets a Ucraïna, Abdul·lah bin Abdulaziz al-Rabiah a l’Aràbia Saudita... Una crisi d’aquesta dimensió, que mata persones i arruïna estats, és dificilíssima de governar, de manera que les víctimes polítiques se succeeixen una darrere l’altra.
Salvador Illa, l’actual ministre de Sanitat del Govern d’Espanya, és un filòsof amb un màster en Economia i Direcció d’Empreses a l’Iese. Com gairebé tots els polítics eficaços, procedeix de la gestió municipal. En el seu cas, va ser alcalde de la Roca després de la mort del seu mentor i amic, el tarradellista Romà Planas. També ha estat director de l’àrea de Gestió Econòmica de l’Ajuntament de Barcelona. De moment, només li ha demanat la dimissió Vox, cosa que gairebé és una garantia. I encara que hi ha hagut errors en la política de compres –com els ha passat a tants països en un moment d’accelerades adquisicions massives als mercats sanitaris– i rectificacions com en la sortida dels adolescents al carrer, Illa ha demostrat ofici. Parla bé i comunica millor. I el seu caràcter impertorbable transmet tranquil·litat, fins al punt que ha guanyat pes polític en el Govern central i proximitat amb Pedro Sánchez. I fins i tot entre la premsa més hostil a l’Executiu té grans defensors. Illa és corredor de mitges maratons. De fet, va suspendre la seva participació en una quan es va saber el primer cas de coronavirus al país, el 31 de gener. El millor que tenen els corredors de fons és que no es posen nerviosos a la meitat de la cursa.