Tots per a un
En més d’un moment, durant la travessia per la serralada, va acudir a la meva ment aquella immensa pel·lícula de Gus van Sant titulada Gerry, en què s’explica com tots dos s’extravien al desert i com, de sobte, el repte físic transcendeix i es converteix en una indagació espiritual. Ens veia des de fora com a ells la càmera, pas rere pas, sense parar, sense variar.
On són els nostres límits? Qui és l’altre quan nosaltres ens hem convertit en algú que mai abans no havíem vist emergir?
El grup no podia ser més dispar. Fins a cert punt, semblàvem un experiment. Conviuríem en una proximitat de cos a cos durant sis dies en un medi hostil i desèrtic, sense cap classe d’ajuda ni contacte amb l’exterior. Sense poder banyarnos, sense lavabo, sense electricitat, sense senyal d’internet. Desconnectats i fuetejats pel vent, en un clima extrem que canviava més de quaranta graus entre el dia i la nit.
Va facilitar les coses que fóssim tots argentins i parléssim el mateix idioma? Va aplanar les dificultats que la franja d’edat no fos gaire àmplia i que la majoria fóssim dones? En algunes de les nostres converses, esclar, va ser inevitable que es recordés la tragèdia dels Andes. És un fantasma que s’hi allotja.
Del que no hi ha cap dubte és que, en gran part, aquest èxit té a veure amb la traça tant en la intendència, com en la ruta, com en el suport psicològic de l’equip de Solo Montañas. Des d’aquí, un aplaudiment i un agraïment profund als guies, l’Alejandro, l’Exequiel, l’Esteban; al cuiner, en Juan Pablo, i als traginers, en Cèsar, en Daniel i l’Agustín, que per ells mateixos mereixerien un reportatge a part. Bravo.