Les aterridores xifres del virus a les residències: què ha passat?
La millora en la cura dels dependents va retrocedir després de la crisi; ara s’ha col·lapsat El treball social no ha comptat mai amb el suport públic que sí que tenen la sanitat o l’educació L’impacte de la pandèmia entre la gent gran té i tindrà conseq
Les xifres de l’impacte de la Covid-19 són aterridores; fins a un 20% dels més de 5.000 establiments a Espanya podrien estar-ne afectats, amb índexs de letalitat de més d’un 10%
Aquest vespre quan a les vuit surtin a aplaudir recordin-se també de les milers de treballadores –la immensa majoria són dones– de les residències d’avis.
No hi ha cap altre lloc on la pandèmia estigui fent més mal, amb un índex de letalitat que ha arribat a assolir en algun cas un 20% dels infectats, segons va reconèixer dijous Fernando Simón, el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries.
Si es creuen les dades dels ancians que viuen en residències i les xifres oficials de morts registrades en aquests establiments per cada comunitat, el resultat esborrona. A Madrid, un 9% dels usuaris hauria perdut la vida amb la Covid-19, un 8% a Navarra, un 4% a Catalunya...
Entre la població general el percentatge de contagiats morts està per sota d’un 4%.
Encara en plena crisi sanitària les diferents fiscalies de tot Espanya ja han obert –les dades corresponen a dijous – un total de 207 investigacions sobre la situació de les residències d’ancians. La majoria són causes obertes a instàncies de familiars, personal i fins i tot directors dels centres afectats. Gairebé 90 d’aquestes diligències són penals. Aquesta batalla acaba de començar.
Mentrestant hi ha la qüestió del dia a dia d’aquests centres on la crisi sanitària no s’apaivaga. Alba
NACHO ÁLVAREZ
S. d’Estat de Drets Socials
Hem de corregir aquesta situació; Espanya té un model social més fràgil que els països del nostre entorn”
Vergés, consellera de Salut a Catalunya, una de les comunitats, juntament amb Madrid, que ha traspassat la tutela de les residències a l’àrea de sanitat, assenyalava el dia 23 que hi havia 122 residències en una situació complexa i 25 en situació crítica.
A Catalunya hi ha 1.189 centres residencials públics i privats. Això significa que un 11% dels centres
CHAKIR EL HOMRANI
Conseller de Treball i Afers Socials
Als serveis socials els falta un ancoratge públic que exerceixi de pilar, a diferència de la sanitat o l’educació”
residencials per a ancians a Catalunya estarien en risc. Fernando Simón va estimar entre un 10% i un 20% el nombre de residències afectades per la pandèmia a tot Espanya.
A causa de la situació d’emergència, el 25 de març el Govern central va autoritzar la contractació de personal no especialitzat per fer front a les conseqüències de
JOAN MARIA ADSERÀ
Dir. gral. de la Xarxa Santa Tecla
Des de la llei de Dependència viuen a les residències els que tenen més mala salut i són més vulnerables”
la pandèmia, que ha deixat fora de combat moltes treballadores de les residències, amb tota seguretat, segons denuncien els sindicats, les més desprotegides d’entre els qui estan a primera línia d’aquesta crisi.
L’experiència de M. –prefereix no donar el seu nom com altres testimonis d’aquest reportatge– és demolidora. Llicenciada en Cièn
cies Polítiques, es va inscriure a la borsa de treball “per no quedar-me a casa i perquè soc jove, no em fa por el virus”. La van cridar al cap de dues hores, va fer un curs en línia de 90 minuts i fa quatre setmanes que treballa. Està substituint el personal de baixa d’una petita residència de l’àrea metropolitana que es va quedar pràcticament sense treballadors i que ha estat intervinguda per la Generalitat. N’han mort gairebé un terç dels usuaris. “Paguen una merda i em fa mal tot”. Una merda són 918 euros al mes per jornades que poden superar les 12 hores.
El tracte que es dona a alguns ancians en aquests centres és cruel, encara que hi hagi especialistes que el considerin inevitable en aquests moments. Almenys en tres casos descrits per treballadors entrevistats per a aquest reportatge –un empleat en una residència del Vallès Oriental, una altra de Girona i una de l’àrea metropolitana de Barcelona– s’acredita que alguns usuaris d’aquestes residències passen ara part del dia lligats perquè no es moguin i es contagiïn o contagiïn els altres.
Aquest drama es podria haver evitat en opinió de J.G., un metge d’una residència del Maresme: “Teníem l’experiència d’alguns països que anaven per davant del nostre i les nostres autoritats no van fer res. Hi ha hagut negligència des del primer minut”.
Els més fràgils. Però ni és fàcil gestionar aquesta crisi ni tothom ho ha fet malament. “Els efectes [de la pandèmia] han estat proporcionals al tipus de població que tenim perquè, des de l’aprovació de la llei de Dependència, a les residències hi viu la gent més fràgil”, raona Joan Maria Adserà, director general de Xarxa Santa Tecla, que gestiona cinc centres sociosanitaris a l’àrea de Tarragona.
“Vint anys enrere les residències sovint eren petits apartaments on vivia la gent gran”. Ara viuen a les residències els més malalts. Com pitjor és el seu estat més fàcil és obtenir l’ajuda pública per ingressarlos. I tot i així hi ha unes llargues llistes d’espera.
La llei de Dependència del 2006, que les comunitats han anat adaptant, pretenia garantir el dret a un envelliment digne, però ara ha convertit algunes residències en una trampa mortal en aquesta pandèmia.
És una contradicció desoladora que hauria de posar en guàrdia la generació que avui té pares grans: per mil motius –cada un tindrà el seu– no tots estem en condicions de cuidar-los en el seu pitjor moment.
Dels gairebé 300.000 usuaris d’aquests serveis a Espanya, 226.000 superen els vuitanta anys. Una edat fràgil de la vida.
I d’ aquí emergeix el primer dubte que perdurarà més enllà de la pandèmia. Nacho Álvarez, el recentment nomenat secretari d’Estat de Drets Socials, subratlla que “en termes generals [les residències] són centres socials, no sanitaris, i per tant estaven escassament preparades per a una pandèmia d’aquest tipus. El desbordament del sistema sanitari n’ha dificultat la medicalització”.
Un model precari. Chakir El Homrani, el conseller de Treball, Afers Socials i Família a la Generalitat catalana, comparteix aquesta idea. “Les residències han tendit a fomentar l’envelliment actiu. No són hospitals i la pregunta que ens hem de fer és si volem que ho siguin”.
L’interrogant és si ho volem o si ens ho podríem permetre. El model actual depèn en gran mesura del sistema públic però està suportat per una xarxa essencialment privada que obeeix al seu propi equilibri econòmic.
Perquè s’entengui: a Espanya hi havia –segons les dades del 2019– 381.158 places de residència. D’aquestes, un 60% són públiques i un 40%, privades. Però en realitat aquest repartiment només se sustenta sobre una mica més d’un miler d’equipaments públics. La resta, més de quatre mil, són establiments privats que ofereixen places públiques concertades. El gruix de la xarxa pública està, en realitat, en mans privades.
Sense menytenir els qui han fet i fan bé la seva feina, que n’ hi ha, Gràcia Álvarez, la secretària de Salut, Serveis Sociosanitaris i Dependència de la UGT considera que ha fallat el control de l’administració: “calia posar límits als guanys i no s’ha fet”, retreu .
El Homrani assenyala el que per a ell és un dels dilemes que posarà sobre la taula la crisi del coronavirus. El sistema social, i no només les residències, “no disposen d’un veritable ancoratge públic que exerceixi de pilar, com sí que passa amb la sanitat o l’educació”.
Per al conseller, aquesta és una opció que ha assumit tota la societat i que té relació amb una visió “no universal” d’aquests serveis.
Víctimes del ‘crac’ del 2008. “Aquest sector arrossegava problemes innegables: centres erosionats per les retallades i les polítiques de privatització de l’última dècada, treballadors en condicions molt precàries i amb plantilles infradotades, absència de mitjans... Els professionals del sector estan fent aquestes setmanes un esforç titànic, però el model ja venia llastat del passat”, afirma Álvarez.
Lluïsa Moret, alcaldessa de Sant Boi, a l’àrea metropolitana de Barcelona, i responsable de l’àrea social de la Diputació de Barcelona, subscriu les afirmacions del secretari d’Estat. “El 2006 –any de l’aprovació de la llei de Dependència– es va obrir la porta perquè les noves generacions es poguessin emancipar de la cura dels seus pares”.
Socialment va ser un avanç significatiu que en realitat no feia més que equiparar-nos amb altres països , on avui la pandèmia està provocant estralls similars a les residències i on el sentit de servei universal està molt més estès. “Però aleshores –puntualitza Moret–, la crisi que va començar el 2008 va paralitzar el desenvolupament de la llei i a mesura que ha passat el temps s’ha anat precaritzant més i més”.
Paradoxalment, aquesta pandèmia està castigant la generació que precisament va edificar el primer estat del benestar a Espanya.
Va ser un error la llei de Dependència? “No, per a res. –sosté Moret–. L’error és haver posat en marxa un nou dret i no consolidarlo, deixar-lo a mitges. Quina és la primera despesa que es va retallar a mesura que els concerts es rebaixaven? El servei sanitari”.
Les residències no són fàbriques.
El sindicat UGT ha fet pública aquest cap de setmana una declaració en què recorda que des del 2017 ha denunciat en nombroses ocasions la situació del sistema de dependència i en particular de les residències d’ancians.
Segons aquest sindicat la precarització de les empleades d’aquests centres ha estat la norma i la inspecció pública dels serveis –amb capacitat per tutelar tota mena de centres– i no ha evitat la corrosió d’un model que pretenia resoldre dues coses d’una tacada: la cura de la gent gran i la creació d’un nou mercat de treball.
Aquesta és una altra de les paradoxes de la llei de Dependència. Quan va ser impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero es va presentar com un jaciment d’ocupació. I realment ho ha estat. El nombre d’empleats s’ha multiplicat en aquests gairebé 14 anys.
“El problema –sosté Gràcia Álvarez, de la UGT– és que les ràtios de treballadores s’han calculat en funció dels beneficis, no del que fan. Quan som més grans la vida és lenta i també les cures són lentes. Les residències no són fàbriques, no poden ser-ho”.
La falta de transparència, com acredita l’escassetat d’informació estadística compartida entre el sector públic, el privat i les comunitats autònomes, és un altre dels nombrosos problemes del sector.
El futur del sistema. “Com a reflexió de futur dic que no pot ser que el dret de tot ciutadà a un final digne de la vida recaigui en un 80 % al sector privat”, afirma Antonio Cabrera, secretari general de Sanitat de Comissions Obreres.
“Aquesta crisi ens ha posat un mirall al davant: Espanya té un model social més fràgil que els països del nostre entorn. Haurem de corregir aquesta situació ràpidament després de la crisi sanitària”, afirma el secretari d’Estat d’Afers Socials.
Per ara el més urgent és resoldre les deficiències que encara acusen moltes residències per protegir-ne el personal. La directora d’un establiment a la regió metropolitana explica que en tot aquest temps l’única ajuda que ha rebut durant aquesta crisi són tres ampolles d’hidroalcohol de cinc litres. “Esperem una tragèdia”. De moment, al seu centre no hi ha cap cas de Covid-19, però això no implica que qualsevol dia n’hi pugui haver.
Josep Carné és el president de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya. Per a aquest portaveu dels principals afectats per aquesta dramàtica història la por és la principal càrrega d’aquests dies. “La por al contagi i a contagiar, la por de no ser cuidat i de no poder cuidar i la por que l’edat es converteixi en un prejudici”.
En aquest sentit adverteix una cosa que mereix ser tinguda en compte ara que ja encarem la sortida de casa després del confinament: “La gent gran ha de poder sortir al carrer encara que suposi un risc, perquè nosaltres no ens podem perdre ni una de les primaveres que ens queden per viure”.
TESTIMONI DE LA M.
Treballadora d’una residència
“Em vaig apuntar per treballar perquè soc jove i no temo el virus; paguen una merda [918 euros] i em fa mal tot”
LLUÏSA MORET
Serv. Soc. de la Dip. de Barcelona
La llei de Dependència no va ser cap error; l’error és haver posat en marxa un dret social i haver-lo retallat”
GRÀCIA ÁLVAREZ
Sec. gral. de Serv. Socials de la UGT
“S’haurien d’haver posat límits als guanys [de les empreses que gestionen residències] i no s’ha fet”
JOSEP CARNÉ
President de la Fatec
“Hem acumulat massa pors: la por del contagi, de no ser ben cuidats i que l’edat sigui ara un estigma”