L’efecte de la pandèmia: guanya la falsedat i perd la raó
Filòsofs i politòlegs avisen del descrèdit de la raó a favor de la falsedat i els impulsos
La pandèmia ens ha sacsejat tan violentament que potser ens està fent oblidar en quin punt estàvem abans de la crisi; quin era el context sociocultural, com anava evolucionant la psicologia col·lectiva i en quina direcció viraven els valors, les formes de comunicació o la política. El cas és que alguns pensadors, sociòlegs i politòlegs havien començat a emetre senyals d’alarma sobre una nefasta combinació entre abusos tecnològics i nous populismes; sobre el creixent desprestigi de la raó a favor de les falsedats amb èxit d’audiència.
Una de les aportacions més celebrades sobre aquella crisi de valors anterior a la pandèmia va ser el de l’analista social William Davies (Londres, 1976) a l’assaig
Estados nerviosos (Sexto Piso), llibre en què ens explica com la racionalitat cedia espai als sentiments i com la veritat es veia seriosament erosionada per l’èxit de les mentides i les falòrnies. Ens havíem instal·lat en l’imperi de les emocions, amb més camp per a l’odi que per a l’empatia. I així ho sosté Davies al seu assaig però també molts altres intel·lectuals en treballs publicats just abans de la catàstrofe del coronavirus. Aquí destaquem, entre altres, les aportacions del filòsof nord-americà Robert E. Talisse, l’especialista mexicana en Comunicació Digital Mónica Nepote i el tecnòleg britànic James Bridle. Les seves tesis avui són molt valuoses per entendre com reaccionem davant la pandèmia i què es pot esperar de les nostres societats i líders.
El triomf de la mentida
“Els polítics sempre han mentit, però ara troben més oportunitats de mentir amb èxit. Així doncs, les mentides tenen més interès estratègic que mai”, deia William Davies en una entrevista amb La Vanguardia. El paradigma d’aquesta nova realitat és, naturalment –afegia–, el president dels Estats Units. La seva trajectòria demostra com “un mentider que sap moure la gent de la manera adequada pot prosperar en la política”. També és el que sempre anomenem demagog, definit per Davies com “algú amb una retòrica, una personalitat i una fortalesa que es converteixen en el que li agrada a la gent tot i no basar-se en la realitat ni en l’honestedat”. Les mentides, una eina fonamental de l’extrema dreta i els populistes, triomfen ara al màxim en els missatges en xarxa sobre el coronavirus, però abans s’han fet forts en episodis polítics tan crucials com el Brexit o l’elecció de Donald Trump.
Carn d’engany i manipulació
La crisi del 2008 va marcar un abans i un després en la creixent erosió de la confiança en les institucions, les estadístiques, els experts i la informació més o menys oficial: un qüestionament molt beneficiós per a “figures populistes que apel·len a les emocions com a principal font d’adhesió política”, continua el mateix autor. L’onada de populismes i xenofòbies té una relació directa amb l’augment de la precarietat, la pobresa i la mortaldat, com també amb “una sensació general d’indefensió que fa que la gent sigui més propensa a abraçar opcions extremes”, diu Davies. “Els més vulnerables a les fake news són aquells individus amb una vida que s’ha ensorrat en termes econòmics i han perdut la fe en els de dalt”. I el col·lapse de la confiança afecta sobretot “la política i el periodisme, els representants dels ciutadans i els guardians de la informació”.
Sentiment de pèrdua
Per als historiadors polonesos Karolina Wigura i Jaroslaw Kuisz,
de l’Institut d’Estudis Avançats de Berlín, els populistes són efectius a Europa i Amèrica no només “perquè comprin votants o manipulin emocions negatives, com ara la por o la ira”, sinó també per la seva “habilitat a l’hora d’identificar i empatitzar amb els sentiments de pèrdua que els dirigents progressistes i liberals ignoren o ridiculitzen sense tacte”. Així, mentre els brexiters van guanyar el referèndum amb l’eslògan “Recuperar el control”, i Trump va arribar a la Casablanca amb el de “Fes que els Estats Units tornin a ser grans”, tant Jaroslaw Ka-czynski a Polònia com Björn Höcke a Alemanya o Thierry Baudet als Països Baixos basen els seus missatges ultres en la protecció dels “valors tradicionals perduts”. Ara, en un article recent a The Guardian, Wigura i Kuisz acusen el partit de Kaczynski i l’autòcrata hongarès Viktor Orbán d’aprofitar el coronavirus per limitar la democràcia, però ja fa mesos que havien avisat del fort poder de tots dos
LA FALSEDAT COTITZA A L’ALÇA Ara les mentides tenen més interès estratègic que mai”, assenyala Davies
EL PECAT DELS PROGRESSISTES “Els populistes polsen sentiments de pèrdua que els altres ignoren”, diuen Wigura i Kuisz
RESOLUTIUS I VIOLENTS? “Els grans de Silicon Valley comparteixen amb el feixisme un perillós sentit de la velocitat”
MÉS SECTARISME, MENYS IDEES “Els partidaris d’un cantó i l’altre no es barallen per discrepàncies sinó per odi”, sosté Talisse
davant la gent per la seva capacitat de polsar les rancúnies dels que se sentien abandonats mentre perdien pistonada a les seves vides.
La perversió de les xarxes
La manipulació de les emocions de líders i dirigents populistes o extremistes no són gaire diferents ni tindrien més èxit que el d’èpoques passades si no fos per la via i el combustible que troba a les xarxes socials. Per l’escriptora i gestora del Centre de Cultura Digital de Mèxic, Mónica Nepote –que abans de la pandèmia va oferir una conferència a la Fundación Telefónica en què va conversar amb aquest diari–, “avui les emocions i els afectes s’enfoquen cada cop més cap a la idea de la competència, la ira, la desqualificació o el judici”. I això passa en bona part en virtut d’unes xarxes socials que semblen dissenyades “per plasmar l’emocionalitat més descarnada”. El fet és que per exemple Twitter “s’ha anat agreujant”, de manera que “la forma de diàleg peculiar que proposava al principi ha derivat en una enorme bombolla d’opinologia”. I, igual com altres plataformes, “ja no és tant un lloc de reflexió humanística com un espai massiu de desqualificació i odi en què tothom és expert en alguna cosa”. Nepote cita l’holandès Gert Lovink, investigador de mitjans interactius, per defensar la idea que “hem de controlar la tecnologia amb l’objectiu de ser capaços de respondre amb la creació de xarxes alternatives que protegeixin la privacitat, no emmagatzemin dades i redistribueixin beneficis”. De manera que, això sí, “cal dir adeu als serveis gratuïts” a internet.
Feixisme i ‘big data’
Aquesta urgència de contrarestar les dinàmiques de les grans xarxes actuals es veu més urgent si es fa cas de William Davies quan estableix un punt de connexió entre els populistes d’extrema dreta i els amos d’internet. Aquest punt és, a parer seu, la velocitat. Ho explica així: “Els grans de Silicon Valley es van inserir en la vida de les persones tan de pressa que no hi va haver l’oportunitat de fer res”, indica. I posa un exemple: “Google Books va copiar tots els llibres del món sense demanar permís. Després va caldre negociar, però ja a pilota passada, quan era massa tard perquè la violació dels copyrights ja era un fet”, diu. I afegeix: “Jo crec que l’eslògan de Facebook és “Entra, trenca coses i ves-te’n”. I en alguns sectors polítics hi ha una celebració d’aquesta mena de violència”. Es refereix als seguidors de la teoria política del nazi Carl Schmitt, per qui l’essència de la política era el moment de la decisió, la immediatesa i la resolució, de manera que –sota la seva tesi– els parlaments eren i són una rèmora perquè alenteixen i treuen força a les decisions. “No dic que això converteixi en feixistes” els amos de Google o Facebook, matisa Davies, però en fa el paral·lelisme.
Massa polaritzats
La pandèmia ens va agafar alterats i també polaritzats, dues cares de la mateixa moneda. En això posava l’èmfasi el filòsof i politòleg dels Estats Units Robert B. Talisse, que en el seu assaig Overdoing democracy (Excés de democràcia), acabat de publicar, fa afirmacions sobre la societat del seu país que són perfectament extensibles a les d’Espanya i possiblement tot Europa. “La polarització s’ha disparat amb una animositat molt més intensa que els últims 25 anys”, sosté. I, quan defensa les tesis del llibre, precisa que el conflicte entre partidaris de diferents opcions polítiques o ideològiques no es deu a un desacord en els temes sinó a un pur i simple rebuig emocional i sectari: “Ara els nord-americans estem menys dividits sobre els problemes, però ens disgusten més intensament els que considerem políticament diferents de nosaltres”, afirma. El pitjor, a parer seu, és comprovar fins a quin punt simpatitzants i dirigents d’una afiliació es retroalimenten en l’odi als adversaris: “Quan els ciutadans detesten la gent amb tendències oposades, els partits es veuen obligats a exagerar les diferències, a emfatitzar la puresa ideològica i vilipendiar l’oposició”.
Tot plegat aquí ens pot sonar. Sense anar més lluny, l’historietista català Aleix Saló esgrimia aquests mateixos arguments quan mirava d’explicar, en una entrevista recent amb La Van
guardia, com és possible que un partit del vell ordre com Vox aconsegueixi fer-se passar per antiestablishment: “Si la polarització ideològica està prou crispada, no cal que demostris les teves credencials de lluitador aliè al sistema; només necessites atacar amb contundència el sector a qui odia el teu electorat”. A la seva nova obra Todos nazis (Reservoir Books), Saló afirma que, “des de principis del segle XXI, la dialèctica política s’ha anat convertint en una batalla de desacreditacions en què el desgast del llenguatge i l’adopció indiscriminada d’estratègies de comunicació han obert les portes a les guerres identitàries”. I quan els partits que detenien el poder han vist perillar l’statu quo, “han començat a fer seus discursos extraparlamentaris”.
En suma, les exageracions d’aquests dies sobre la gestió de la pandèmia, tant entre ciutadans com entre dirigents, sigui als parlaments o a les xarxes socials, no ens haurien de sorprendre.