Majoria d’edat
La primera ministra Nicola Sturgeon ha promès als escocesos una “xerrada entre adults” per buscar la sortida a la crisi
Hi havia una vegada un país que, en la gran pandèmia del coronavirus, tractava els ciutadans com a adults, no els creava falses expectatives i els deia les coses com són. I un altre que els tractava com a nens petits, es limitava a anunciar-los les decisions quan les prenia, i feia l’efecte de no tenir la menor idea de quin rumb seguir. Tots dos eren veïns. El primer es deia Escòcia; el segon, Anglaterra.
Fins i tot els polítics conservadors anglesos més recalcitrants i oposats a l’independentisme han expressat admiració per la manera com la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, està gestionant la crisi. Sempre va un pas (o uns quants) per davant de Londres, ja sigui donant les conferències de premsa diàries (a una hora més primerenca que els ministres de Downing Street), analitzant la situació o prenent mesures. L’últim exemple és la presentació d’un esborrany de l’“estratègia de sortida” per al confinament, encara que sigui limitat per les moltes incògnites que hi continua havent sobre el comportament de la malaltia i el resultat de l’estratègia britànica per combatre-la. I també perquè Edimburg està una mica lligat de peus i mans, ja que depèn del material sanitari (tests, guants, mascaretes...) que li enviï Londres, i la seva autonomia és limitada.
La líder de l’SNP, hàbil comunicadora, es cuida de criticar la resposta del Govern del Regne Unit, llastada pel seu retard un cop s’ha adonat de la gravetat de la situació i pel seu coqueteig amb la teoria de crear immunitat de grup (que es contamini un 60% o 70% de la població per protegir la resta del “ramat”) durant cinc setmanes crucials des de finals de gener a començaments de març, en les quals el primer ministre Boris Johnson se’n va anar de vacances amb la seva nòvia, va dir al més pur estil Trump que el virus era “una simple grip” i no va anar a les reunions del comitè Cobra per lluitar amb situacions d’emergència,sinó que hi va enviar subordinats. El que sí que fa Sturgeon és reservar-se el dret a desviar-se del camí adoptat pels anglesos, i de retirar o variar les regles del confinament en moments diferents, segons les peculiaritats i necessitats del seu país (amb molta menys densitat de població). A Escòcia s’han registrat fins ara 10.334 casos i 1.239 morts.
Mentre en absència de Boris Johnson (convalescent de coronavirus) el Govern de Londres s’ha limitat a postergar les decisions i guanyar temps tirant pilotes fora, l’Executiu escocès ha advertit a la ciutadania que no es faci il·lusions de recuperar la vella normalitat en molt de temps, probablement anys. Que en el futur previsible no hi haurà futbol i rugbi amb espectadors, ni concerts, ni pubs i restaurants oberts com abans, ni es treballarà o s’anirà a l’escola de la mateixa manera, i que els viatges comportaran una enorme burocràcia (targetes sanitàries, exàmens mèdics, preses de la temperatura als aeroports, quarantenes al lloc de destinació...). “No queda més remei que fer-se a la idea”, els ha dit.
Però alhora reconeix que el confinament no pot ser ni etern ni indefinit, i està considerant la possibilitat que cada individu presenti una llista de deu o dotze familiars i amics a qui podrà veure regularment, besar i abraçar, i amb qui es podrà ajuntar per sopar o prendre una cervesa, mentre roman allunyat de la resta del món.
Els escocesos faran una llista de deu o dotze familiars i amics amb els quals podran veure’s regularment