Després de Trump, el Senat

Els demòcrates poden veure fora del seu abast el control de la Cambra Alta, fins i tot amb un president del partit

Fa la sensació que Biden aconseguirà més vots populars, però no queda clar que amb això en tingui prou per guanyar

En l’hipotètic cas que Donald Trump no aconsegueixi la reelecció el 3 de novembre –les enquestes donen a l’exvicepresident Biden un avantatge d’entre 7 i 9 punts a escala nacional, però tenint en compte el peculiar sistema electoral dels Estats Units i els mesos que falten per a la cita amb les urnes, això és molt poc significatiu–, s’obren diversos escenaris possibles. Molt dependrà, en qualsevol cas, de com es produeixi aquesta derrota. En sis de les últimes set eleccions presidencials, el candidat demòcrata va obtenir més vots de la població que el candidat republicà, però el veredicte que compta, el del Col·legi Electoral, es va repartir molt més equitativament: quatre per als demòcrates (dos de Bill Clinton i dos d’Obama) i tres dels republicans (dos de Bush júnior i un de Trump). Fa la sensació, en efecte, que Biden aconseguirà més vots populars, però no està clar que això li resulti suficient per guanyar.

El primer escenari és el clàssic de “mort el gos, s’ha acabat la ràbia”. Els analistes que s’apunten a aquesta tesi suggereixen una repetició del sobtat declivi que van experimentar el maccarthisme i la caça de bruixes els anys cinquanta del segle passat, quan els excessos demagògics del senador Joe

McCarthy van acabar per passar-li factura i el van convertir en un empestat en l’espai de tan sols uns mesos. És possible que un ja expresident Trump, derrotat a les urnes, perdés en poc temps el significatiu suport social que encara atresora, però és poc probable, ja que la polarització del país ve de molt abans.

Fa la sensació, en efecte, que molts dels valors del trumpisme sobreviuran al personatge de cabell de color palla i cutis ataronjat, que sens dubte ha connectat admirablement amb una part significativa de la població. L’hostilitat a l’emergència de la Xina com a primera potència mundial –atiada per l’origen geogràfic de la tragèdia de l’actual pandèmia–, la desconfiança cap al multilateralisme i les institucions internacionals i, especialment, la resistència a admetre que la societat dels Estats Units avança inexorablement cap a una diversitat ètnica, sociològica i religiosa més rica –les anomenades guerres culturals– transcendeixen de molt a Donald Trump.

I la instància més lògica per a la perpetuació d’aquest moviment és el Senat, una de les dues cambres de les quals consta el Congrés dels Estats Units. Concebut pels pares de la Constitució com a contrapès territorial a la representació derivada del nombre d’habitants que configura la Cambra de Representants (l’altra instància del poder legislatiu), els 50 estats envien a Washington dos senadors cada un, des de la populosa Califòrnia (gairebé 39 milions d’habitants) al despoblat Wyoming (que no arriba ni als 600.000).

Aquesta sobrerepresentació dels estats menys poblats, juntament amb l’esmentada polarització política, han portat a la situació actual, en la qual els 30 estats que es van decantar per Trump a les passades eleccions presidencials estan representats al Senat per 53 republicans i tan sols 7 demòcrates. Als 20 estats que es va apuntar Hillary Clinton, el desequilibri és encara més gran: 37 demòcrates, 1 republicà i 2 independents (un d’ells, Bernie Sanders), que a la pràctica formen part del grup parlamentari demòcrata.

Fins i tot ben entrats els anys setanta del segle passat, era relativament freqüent trobar senadors progressistes del Partit Demòcrata representant estats tradicionalment conservadors, que en les eleccions presidencials s’inclinaven consistentment pel candidat republicà. George McGovern, candidat a la Presidència el 1972 i que va representar a Dakota del Sud al Senat durant 18 anys, n’és un bon exemple.

Però això s’ha acabat. La creixent polarització de l’electorat ha produït una assimilació en alça entre les votacions estat per estat a la Presidència i al Senat, amb conseqüències potencialment fatals per al Partit Demòcrata, que pot veure fora del seu abast el control de la Cambra Alta en un futur previsible, fins i tot amb un president demòcrata. Qüestions transcendentals, com la composició del Tribunal Suprem en els pròxims 20 o 30 anys, poden dependre de la majoria radical conservadora que domina actualment el Senat dels Estats Units.

L’exemple més recent el vam tenir a les votacions del Senat que van absoldre el president d’abús de poder i obstrucció al Congrés i van impedir la seva destitució. El líder de la majoria republicana al Senat, Mitch McConnell, ho va tenir clar des del minut u: “No soc un jurat imparcial. Això és un procés polític. No hi ha res de judicial en aquest afer. L’impeachment és una decisió política”. Només un senador del seu partit, Mitt Romney, per cert candidat republicà a president el 2012, no li va fer cas i va votar a favor de la destitució.