L’hemicicle quasi buit

Avegades, el temps històric i el temps present es dobleguen com un parell de mitjons guardats en un calaix. Coincideix el quarantè aniversari del primer ple del Parlament de la restauració democràtica amb la celebració del primer ple excepcional de la pandèmia, amb només vint-i-un diputats presents a l’hemicicle. La commemoració ha passat sense pena ni glòria, tothom està ocupat en altres coses. La crisi de la Covid-19 ha tret protagonisme al poder legislatiu, a Barcelona i a Madrid, perquè són els governs els que ordenen les mesures i han d’organitzar la nova realitat. És el moment de les conselleries i dels ministeris, els diputats passen a un segon o tercer pla. Aprovar els pressupostos, que és el més important que ha de fer el poder legislatiu arreu, justifica la breu atenció que ha merescut la Cambra catalana. No hi hem vist cap novetat, llevat d’un to menys crispat del que és habitual, la qual cosa és d’agrair, per respecte a l’administrat. Fora d’això, tothom és on era, amb les contorsions previsibles per mantenir l’equilibri.

Les imatges de l’hemicicle del parc de la Ciutadella, quasi buit, amb els assistents a la sessió lluint guants profilàctics, fan pensar en la grandesa i la misèria de la política, i en el risc de demanar-nos per la utilitat dels nostres representants públics. Passa el mateix amb les imatges del ple del Congrés dels Diputats en format reduït, que ara sembla una festa en què haguessin prohibit posar música per no molestar els veïns. No hi ha democràcia sense Parlament,

Ara que sembla que entrem en una nova fase caldrà que els contrapesos del sistema funcionin més clarament

però estem comprovant diàriament que moltes decisions i mesures que s’apliquen sobre la ciutadania no passen el filtre imprescindible del debat parlamentari. Tot és urgent, ja me’n faig el càrrec. Són els imponderables d’una epidèmia, es diu. D’acord: però ara que sembla que entrem en una nova fase caldrà que els contrapesos del sistema funcionin més clarament. El control i el debat a les cambres legislatives no són un luxe opcional; formen part del cor de la democràcia i en són la garantia. També quan totes les previsions es desborden. O, més ben dit: sobretot quan tot salta fet miques.

Veig el Parlament amb quatre gats mentre m’arriba la notícia que el lehendakari Urkullu podria convocar eleccions per al juliol. Aquí, en canvi, el més calent és a l’aigüera, perquè el president Torra no vol parlar d’aquest assumpte, per bé que, un cop superat el tràmit dels pressupostos, aquesta legislatura no dona més de si, cosa que sabíem abans de la crisi de la Covid-19 i que no ha canviat, per més que el president avui se senti més a gust en el càrrec que fa tres mesos. Si la data dels comicis no surt aviat de la Casa dels Canonges podria ser el Tribunal Suprem el que dictés el calendari electoral amb la inhabilitació presidencial. Digueu-me antic, però sempre serà cent vegades millor que ens convoqui a votar el president que no pas els jutges.

En tot cas, i passi el que passi, les futures eleccions catalanes no seran moment per a bufanúvols, diletants, embalsamadors ni venedors de fum. Ni per a ressentits.