Què votarà l’Espanya buida?
La crisi del coronavirus pot accentuar la tornada a la dreta de les províncies que han perdut pes demogràfic
L’Espanya despoblada ha patit amb especial cruesa la Covid-19 quan encara no s’havia despertat del malson de l’agonia demogràfica. I el més previsible és que l’impacte polític de la crisi sanitària accentuï les tendències que ja s’observaven abans de la pandèmia i que es van traduir en protesta social (mobilitzacions dels agricultors) o electoral: plataformes localistes o potencial decantament del vot cap a l’extrema dreta. Alguna cosa d’això ja ha passat, tot i que l’Espanya buida continuï sent menys conservadora que a l’inici de la democràcia.
Les xifres del despoblament són eloqüents: mentre que el cens electoral d’Espanya ha crescut un 38% en quatre dècades, algunes províncies han perdut més d’un 10% dels electors des del 1979. La minva de pes demogràfic s’evidencia en el fet que el seu cens ha crescut 20 punts per sota de la mitjana. I cal afegir-hi l’envelliment dels habitants.
La traducció electoral del declivi s’aprecia en un panell de províncies afectades pel despoblament o el desequilibri demogràfic (vegeu el gràfic). La majoria d’aquestes demarcacions són a l’Espanya interior, però algunes surten al mar i mostren els efectes del retrocés demogràfic o la desigualtat territorial.
L’evolució del vot en aquestes províncies representatives de l’Espanya despoblada té certes similituds. La principal seria el reequilibri ideològic en el sufragi després de quatre dècades de democràcia. El 1979 l’hegemonia del centre i la dreta era aclaparadora en aquestes i altres demarcacions de l’Espanya profunda. Quaranta anys després el canvi és molt visible. Per exemple, a Terol, Lugo o Zamora, les formacions de centre i dreta aplegaven gaiLa rebé un 70% dels vots el 1979. I a Lleó, Càceres, Palència o La Rioja, aquest sufragi superava àmpliament el llistó d’un 60%, o el vorejava, com a Conca. L’avantatge de l’espai conservador era més baix a Ciudad Real o Castelló, però s’imposava amb claredat al de l’esquerra. Només algunes províncies de l’Andalusia interior, com ara Còrdova o Jaén, reflectien una certa hegemonia de les esquerres.
Al contrari, a les eleccions generals d’abril del 2019 l’avantatge del bloc conservador s’havia retallat prop de deu punts en províncies com Terol, Lleó o Zamora. I havia caigut més de set punts a Palència o Rioja. En altres casos el descens ha estat més moderat: menys de quatre punts a Conca o Càceres i poc més d’un punt a Castelló. En conseqüència, es podria parlar d’un gir a l’esquerra, ja que el retrocés conservador s’ha vist acompanyat d’un avenç d’una magnitud semblant o superior d’esquerra i centreesquerra. Lugo en seria un bon exemple. Tot i això, la història quedaria incompleta si no s’observa el que ha passat en 40 anys de democràcia. Sobretot perquè en alguna
UNA ETAPA DE GIR AL CENTRE La democràcia ha ajudat a reequilibrar ideològicament les zones més despoblades
IMPULS A LA DRETANITZACIÓ La Covid-19 perjudicarà l’esquerra, que ja es va desgastar pel conflicte català i l’auge de Vox
província el vot conservador ha crescut amb relació al 1979: quatre punts a Jaén o Ciudad Real. I aquesta correlació és el resultat de la recuperació de l’espai de centre i dreta, paral·lela a l’esclat del conflicte català i a l’eclosió de la ultradreta de Vox. Hi va haver una època –amb González i Zapatero– que l’avantatge de les forces de dreta es va invertir o es va reduir a la mínima expressió en províncies de signe històric conservador. És el cas de Terol –on l’avantatge va passar dels 36 punts inicials a correlacions d’empat sota alguna d’aquestes dues etapes de govern del PSOE–, però també de Lleó, Conca o Palència. I fins i tot hi va haver demarcacions on l’esquerra es va imposar en aquests períodes: Ciudad Real o Càceres.
Tanmateix, a hores d’ara en gairebé totes –per bé que amb marges més petits que els del 1979– torna a guanyar en vots el bloc conservador. Les excepcions són Lugo, Castelló i alguna província andalusa, on l’avantatge d’un o l’altre bloc és mínim. Però si aquest desenllaç marca tendència i la Covid-19 accentua el desgast de l’esquerra, confirmarà l’aforisme que “el passat sempre torna”, però amb una altra roba.