El retorn de la mort
Fins i tot aquests dies tan estranys i funestos poden servir d’aprenentatge. Tancats a casa, amb grans impediments laborals, allunyats d’amics i familiars, separats tant de l’asfalt com de la natura, hem hagut de capgirar hàbits, reconsiderar inèrcies, replantejar la vida. Tothom ho ha fet a la seva manera. Hi ha qui, en un primer moment, ha necessitat un activisme febril, que els amics i coneguts s’han encarregat de potenciar fins al deliri: jocs, informacions, sèries, pel·lícules, acudits, bromes, televisió, música, cuina, gimnàs, llargues converses telefòniques, trobades col·lectives per videoconferència. Poc a poc, el bombardeig d’activitats ha cedit el pas, si no al silenci, sí a una certa contenció (una contenció reflexiva?). Tancats al pis, estem descobrint recursos que ignoràvem, capacitats que teníem adormides. Preguntes essencials sempre abandonades han tornat al nostre pensament.
De tots els redescobriments que hem fet, cap d’ells és tan important com la mort. Sí, per descomptat, la gent es moria, abans del coronavirus, però havíem delegat la mort als especialistes mèdics i a les llunyanes estances hospitalàries, des d’on ens arribaven vagues referències a càncers encara incurables, a malalties anomenades rares, a imprevistos accidents de circulació qualificats d’inevitables. Les fredes sales dels tanatoris custodien els cadàvers, sotmesos a un procés d’impol·luta mixtificació. La carnalitat de la mort ha anat deixant pas a la decoloració de la mort. Uns funerals oficiats al mateix tanatori amb litúrgia de violí melós i una passió pels discursos tan llagrimosa com cinematogràfica. Un cadàver extremadament maquillat que desapareix teatralment en ascensor i reapareix convertit en pols. El nores tancat en una urna.
A molts, el coronavirus els ha atacat directament, com un cop de puny sobtat: ahir mateix, una amiga em parlava del pare malalt i de la mare morta. A d’altres, per sort, de moment només en forma d’imatges esgarrifoses: hospitals desbordats, camions plens de cadàvers, morgues improvisades, ampliacions de cementiris, fosses comunes. Ja no moren tants infectats, titulen els diaris, baixa la corba. Es parla de tornar poc a poc, ordenadament, a la vida anterior. Se senten passar més cotxes. Els carrers cada dia són una mica menys buits. Però el vianant que surt al carrer, la cara coberta amb màscares de por i prevenció, sap que aquella vida d’abans, desvinculada de la mort, ja no tornarà. La mort fa dos mesos era remota, ara podria arribar-te donant la mà a un amic. Abans era abstracta, ara concreta: cada màscara l’evoca.
Qualsevol de les activitats que abans empreníem sense cap dubte (sortir a fer un volt, entrar en una botiga, compartir la taula a l’oficina) ara queda ombrejada per la possibilitat de la malaltia i, per tant, per la hipòtesi de la proximitat de la mort. La hipòtesi ja hi era, però ens havíem confabulat per eclipsar-la. Ara la hipòtesi de la mort està esmaltada i brilla.
El coronavirus és, alhora, metàfora i expressió del canvi d’època que la caiguda de les Torres Bessones va inaugurar. La cara lletja de la globalització va començar aleshores. Augmenten la incertesa, l’espant i la inquietud. La mort torna a tenir el protagonisme que va assolir en totes les altres etapes de la història.
El segle XXI està posant a prova la gran època de prosperitat i pau que hem viscut els occidentals d’ençà de la Segona Guerra Mundial. El creixement, el consum generalitzat, les vacances i els viatges, els serveis socials, les pensions, l’educació per a tothom, la generalització de la universitat, la llibertat d’opinió i d’informació, la democràcia i un llarg etcètera configuren una societat que no era perfecta, però que era, de lluny, la millor que havia conegut la història de la humanitat en termes socials i econòmics. Ara bé: ¿era la millor època des del punt de vista de la fortalesa dels caràcters personals o de la construcció d’un sentit de l’existència humana?
Corríem amb el cotxe més veloç cap a l’horitzó del creixement. Créixer, acumular, guanyar, progressar, avançar són verbs pràcticament sinònims que, amb matisos diferents, han donat sentit a totes les ideologies vigents entre nosaltres des dels anys seixanta del segle passat. Són verbs que desemboquen en una paraula: excés. L’excés ha estat el gran protagonista cultural i econòmic, tal com es pot veure en l’apoteosi del consum i de la moda; en la dèria suposadament alliberadora de col·leccionar experiències sexuals; en la constant incitació al rècord i a l’impacte viral; en l’obsessió per acumular likes o amistats a les xarxes; en l’obligació de reinventar-se constantment com si amb una vida no n’hi hagués prou. Tot era excés: la dèria gastronòmica, l’obligació de viatjar, l’obsessió per la imatge física, la lluita contra el pes, les arrugues, els anys.
Corríem sense parar col·leccionant excessos. Detinguts abruptament per un virus microscòpic, ara ens sembla que estem al caire del precipici. Potser ha arribat l’hora de canviar de ruta.
Fins i tot aquests dies tan estranys i funestos poden servir d’aprenentatge