Una primavera estranya
Durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, molts pilots britànics que volaven de nit en formació concentraven tant la mirada en el llum de darrere de l’avió que dirigia l’esquadrilla que es desorientaven. Per evitar-ho, els mecànics van instal·lar llums intermitents en els avions, en comptes de fixos. Així, les retines dels pilots tenien l’oportunitat de descansar.
Em pregunto si no ens està passant el mateix amb el maleït virus. D’ençà que estem confinats, és molt difícil canviar de tema. La pandèmia exerceix un monopoli dictatorial sobre l’actualitat, aquí i a tot arreu. Els telenotícies i els diaris no parlen de res més. És comprensible: mai no havíem viscut una situació semblant. Estem preocupats per la salut dels nostres, ens angoixem amb les notícies que ens arriben d’amics i coneguts, patim o temem les conseqüències econòmiques d’aquest coma induït al qual ens hem hagut de sotmetre.
A més, com que gairebé tothom està confinat passen menys coses. Si no hi ha futbol, ni espectacles, ni activitats culturals, ¿de què hem de parlar? La possible reedició d’uns pactes de la Moncloa està donant una mica de joc, però no ens resol el problema, perquè els possibles pactes –si s’hi arriba, cosa que no serà fàcil– també seran tributaris del virus. La renúncia de Felip VI a l’herència del seu pare jeu mig oblidada en els llimbs. Les escaramusses del litigi català s’han anat apagant en virtut d’una treva no declarada. El Tribunal Suprem va prendre la decisió –lletja i discutible– d’advertir els responsables de les presons catalanes que no se’ls acudís deixar que els dirigents independentistes presos passessin el confinament a casa i de llavors ençà no ha donat més senyals de vida. Les afirmacions de dirigents catalans –també molt lletges i no gens avalades pels fets– que, si la Generalitat hagués tingut les mans lliures, no hauria hagut tants morts i infectats amb prou feines han aconseguit enverinar una mica més l’ambient. És lògic, doncs, que no puguem apartar l’atenció del virus. En aquesta estranya primavera que vivim, és l’únic que hi ha.
Sant Jordi ens hauria permès parlar de llibres. Però ens hem hagut de conformar amb un Sant Jordi a porta tancada, amb roses virtuals i amb els llibres que ja teníem o amb els que hem encarregat per internet. Borges, que deia que no havia sortit mai de la biblioteca del seu pare, no ho hauria considerat un mal tracte. “Una biblioteca –va escriure, citant Emerson– és un gabinet màgic en el qual hi ha molts esperits encisats que desperten quan els cridem”. Jo no tinc la biblioteca del pare de Borges –què més voldria–, però com que sempre tinc uns quants llibres esperant el seu torn, m’estic defensant prou bé. Aquest Sant Jordi tan atípic m’ha agafat llegint el molt recomanable dietari d’Adam Zagajewski Una leve exageración. Bona companyia. A veure si el 23 de juliol les circumstàncies han canviat i ens podem rescabalar amb un Sant Jordi estival però de debò. Mentrestant, despertar els esperits dels llibres que tenim a casa no és mala idea.
És possible que, obligats a conviure
Hem descobert coses que ens convindrà canviar en la rutina de la feina o en les nostres relacions socials
amb les persones més pròximes i, sobretot, amb nosaltres mateixos durant totes aquestes setmanes, ens hàgim retrobat amb aficions mig oblidades, hàgim sucumbit a sèries particularment addictives o ens hagi agafat per castigar les persones amb les quals compartim sostre amb improvisacions culinàries temibles. Segur que molts han descobert que la feina, a més de servir-nos per guanyar-nos la vida, va bé per combatre l’avorriment.
Però necessitem un reset, com el dels pilots de guerra britànics, i res no el pot afavorir tant com una relaxació del confinament. El Govern central i la Generalitat ja n’estan planejant les etapes.
Potser nosaltres podem entretenir l’espera fent el nostre pla personal de desescalament. Segur que hem descobert coses que, de cara al futur, ens convindrà canviar en la rutina de la feina o en les nostres relacions socials. Les prioritats que tindrem quan tornem a la normalitat no seran les mateixes. La inacció i l’aïllament ajuden a veure les coses sota una nova llum.
A la porta de casa, quan comencem a sortir, ens esperen unes quantes incògnites. La principal, la magnitud del daltabaix econòmic. No sabem si la Unió Europea estarà a l’altura de les circumstàncies. ¿És possible que, a empentes i reculons, d’aquesta crisi n’emergeixi una Unió més reforçada, més solidària? ¿O en sortirà mig coixa? Tampoc no sabem si la crisi serà gaire llarga, ni si ens afectarà a tots per igual.
Amb la manca de dots endevinatoris que em caracteritza, m’atreveixo a aventurar que –com sempre– la crisi s’acarnissarà amb els més febles.
Si no hi posem remei, passarà com en aquell vell acudit de la Rússia soviètica en el qual els membres del Politburó discuteixen si, quan desapareguin les classes socials i s’instauri plenament el comunisme, hi haurà diners o no. L’ala esquerra del partit opina que no, perquè la propietat privada haurà desaparegut. El sector més conservador, en canvi, sosté que sí, que hi haurà d’haver diners, perquè tota societat complexa necessita diners per a l’intercanvi de productes. Quan ha escoltat tothom, Stalin pren la paraula i rebutja tant l’idealisme excessiu de l’esquerra com el conservadorisme de la dreta, amb l’argument que la veritat és sempre una síntesi dialèctica entre posicions oposades. “Els diners –assenyala– existiran i no existiran. Els uns en tindran i els altres, no”.
Aquí em temo que passarà el mateix. Hi ha coses que no canvien. Per més pandèmies que ens caiguin.