Quan el negoci va per terra

De petit, trencava totes les sabates. Encara no pesava gaire, però es coneix que ja trepitjava fort. La qüestió és que qualsevol mena de calçat que em compraven no passava gaire de les quatre o cinc setmanes. Ho trinxava tot. El drama afegit era que a casa tenien una sabateria, però com que no tocaven el calçat infantil el meu mal trepig ens obligava a visitar cada dos per tres comerços de la competència, i això els tocava una mica el voraviu. Finalment, ma mare va trobar la solució: un fabricant de calçat infantil que es deia Gorila i fabricava sabates molt reforçades. No recordo que fossin ni maques ni lletges, però eren de color marró i em duraven el doble que les altres. Me les compraven de tres en tres al Tin Oliver del passeig de Pi i Molist, que era d’un senyor que es deia Oliver però tothom li deia Òliver, com si fos un personatge de Dickens. Aquella repetició de model em devia marcar, perquè durant l’adolescència En l’imaginari del botiguer era impensable la impossibilitat d’obrir la botiga durant un parell de mesos vaig passar per etapes de calçat monotemàtic: botes camperes a l’hivern i mocasins la resta de l’any. Sempre el mateix model, fins que es gastaven. A la soviètica. Ara fa quaranta dies que porto sabatilles d’estar per casa. Només m’he posat sabates les poques vegades que he sortit a comprar, de manera que he gastat molt poca sola. Si fos nen, a banda d’estar content de tornar a sortir al carrer, ja els hauria estalviat als pares un parell de sabates Gorila. Però no crec que la manca de desgast de sola sigui el que més preocupi els comerciants del ram. Quan tornin a obrir les sabateries el descens de venda no serà per la manca de desgast, sinó per la pèrdua de poder adquisitiu.

La por del comerciant és diferent de la de l’assalariat. La del segon és perdre la feina i, doncs, el sou. La del primer és anar perdent clientela, com una ferida oberta que supura fins que cal tancar. En l’imaginari del botiguer era impensable la impossibilitat d’obrir la botiga durant un parell de mesos. A casa, van estar a punt d’haver de tancar la botiga i se’n van salvar gràcies a la neu. Quan vaig tenir ús de raó em van començar a explicar la prodigiosa història de les botes Singla a la nevada del 62, durant la qual van ser engendrats una colla de baby boomers. A mi, que soc de l’1 de maig, aquella neu ja em va enxampar a la panxa de ma mare, però després vaig saber que li devia la prosperitat. Quan va començar a nevar, els meus pares feia menys de dos anys que havien inaugurat la sabateria a la plaça de Virrei Amat i estaven pagant la inexperiència. Havien comprat més del que podien vendre i anaven justos per pagar el gènere. Aquella gran nevada imprevista els va enxampar amb el magatzem ple de totes les botes que no havien pogut vendre l’hivern anterior. La neu va destrossar les sabates de mig veïnat i ells van buidar estocs i es van salvar de la fallida. El fabricant d’aquelles botes salvadores es deia Singla, un cognom que a casa sempre es va pronunciar amb veneració.