Hipercomunicació i incertesa
La crisi provocada per la pandèmia mostra la dificultat d’haver de canviar de paradigma per gestionar la incertesa a tots nivells. De com ho estem fent cal extreure’n lliçons
La crisi del coronavirus ha augmentat molt la incertesa. Malgrat tenir una allau incomptable d’informació al nostre abast, cada cop costa més saber res del cert. Amb el confinament, el consum mediàtic ha crescut exageradament (televisió online, videotrucades, comerç electrònic...) i actualitzem les interfícies com un acte de fe i de desesperació. A causa d’aquesta situació d’emergència, els informatius han estat, pràcticament, monotemàtics, cosa que provoca una desinformació per sobreinformació, allò que Bourdieu anomenava “ocultar mostrant”.
Les xarxes socials han esdevingut una de les finestres que la gent ha escollit per informar-se. Com a mitjà que facilita la creació i difusió de continguts, les xarxes són un espai idoni per a les fake news i, en època de crisi, encara més. Més que promoure la incertesa, alimenten la confusió. La paradoxa de les xarxes és que el que les fa addictives, segons Alter, és el caràcter imprevisible de la resposta de la gent; però, en realitat, són espais on els algoritmes calculen cada interacció, aplicant l’enginyeria social al disseny de la interfície de cada usuari a partir d’un sofisticat sistema de recol·lecció i interpretació de dades. A això hem de sumar-hi el fet que en aquests espais l’adopció d’un rol determinat és quasi inevitable, fins i tot s’han generat rols de confinament: primer es basaven en compartir les pors i els anhels davant d’un problema comú; després, les creacions i les tasques domèstiques; a continuació, els escarnis, i, finalment, el cinisme i la propaganda s’han reinstal·lat un altre cop.
Aquest “conductisme 2.0”, que Zuboff anomena “dades del comportament” i on la tecnologia es posa al servei de la manipulació, materialitza la idea que les xarxes són un espai que es basa més en la distància social que en les relacions transformadores o el compromís. No hi ha component imprevisible en aquests sistemes que fan negoci amb els afectes i l’opinió i que fomenten la polarització dels discursos i les opinions extremistes perquè són les més rendibles.
Les xarxes augmenten l’experiència d’incertesa, de fet, hi viuen, és el resultat dels condicionaments operants que estructuren la interfície. La situació és molt semblant a la d’una emboscada voluntària, a la d’un autometaconfinament. La incertesa esdevé, llavors, un nou naturalisme.
La tecnologia, juntament amb el confinament i les cures, s’ha imposat com l’eina més útil per gestionar la pandèmia. El model ha estat la Xina, amb el seu sistema d’apps de rastreig online per detectar contactes propers i així saber si hi ha risc de contagi. A Espanya, el 27 de març es va aprovar la DataCovid-19, que permet rastrejar 40 milions de mòbils amb la col·laboració de Telefónica, Vodafone i Orange. El dijous 16 de març van sortir els primers resultats: el 85% dels ciutadans no s’ha mogut de la seva zona de residència.
Ara que ja tenim una vigilància a temps real a través de la geolocalització, drons públics sobrevolant zones rurals i el que s’ha popularitzat com a “policies de balcó”, és a dir, la vigilància ciutadana, ara que l’Estat ens demana que confiem en ell mentre sembra la desconfiança a través de naturalitzar la vigilància massiva, quins seran els límits de la llibertat de pensament, d’expressió i de moviment? I el sentit de la responsabilitat? Quedaran subjugats al mandat oficial o es tornarà a la tradició moderna on l’individu assumeix el pes i el gaudi d’una responsabilitat individual al servei del bé comú? Quin diàleg s’establirà entre les certeres dades que recol·lecten l’Estat i les grans empreses TIC i la incertesa generalitzada? Quin retorn social hi haurà d’aquest seguiment i com es farà? Quins fonaments democràtics es poden construir a partir d’això? Ens conformarem amb dissimular aquesta situació amb l’orgull ciutadà d’un challenge oficialista o evitarem la normalització d’un “vigilar i castigar” rutinari?
La incertesa podem entendre-la com una incògnita, com un espai de possibilitats, però si només és una pausa temporal perquè experts internacionals determinin el nostre destí col·lectiu, si no hi ha futur al marge de l’enginyeria economicopolítica i els escenaris que dissenyin assessors financers i tecnòlegs sociòpates, llavors, la incertesa pot donar pas a la depressió social o a una altra cosa que encara no sabem.
La incertesa pot donar pas a la depressió social o a una altra cosa que encara no sabem