Crònica d’un tsunami econòmic
La vida només es pot entendre mirant enrere, però s’ha de viure mirant endavant”. La frase de Kierkegaard sembla extreta d’un llibre d’autoajuda, però és menys complaent del que sembla. Ho evidencien moments com l’actual, quan afrontem la tensió que comporta prendre consciència que vivim en un món incert. La incertesa que envolta el camí que hem fet i, naturalment, la que amaga l’avenir.
Aquesta tensió sempre ha estat present en l’àmbit econòmic i es fa palesa de manera descarada als mercats financers, que estan obligats a viure mirant endavant, però sempre pendents del retrovisor. Els analistes hem d’especular sobre el camí que prendrà cada empresa o cada país i, en la mesura que el context és estable, el passat és la nostra font d’informació principal. Qui millor l’analitza, millor pot intentar preveure el futur. Si més no, així era en temps normals. A mitjans de febrer ens vam endinsar en un món desconegut. La successió d’esdeveniments d’aleshores ençà no l’oblidarem mai.
Mancats de referents, costa mirar endavant, però tenim clar que som a les portes de la segona gran crisi del segle XXI i que és imprescindible una resposta extraordinària de política econòmica. Els mercats, com sempre, exhibeixen la tensió sense complexos. Fins a mitjans de març les borses es desplomen i la volatilitat se situa en cotes inusitades. L’economia ingressa a l’UCI. A mitjans de març comencem a estar convençuts que la resposta dels bancs centrals estarà a l’altura i també la majoria de governs dels països desenvolupats. S’ha de fer tot el possible perquè la lluita contra el virus no deixi cicatrius ni a les llars ni a les empreses. És l’hora del sector públic en majúscules. A Europa li costa reaccionar, però el retrovisor suggereix que ho acabarà fent. És important que no ens falli. Passem de pantalla: del desconcert a l’estabilitat dins la gravetat. A la darreria d’abril, però, l’economia encara no ha sortit de l’UCI.
Els economistes seguim confinats entre l’angoixa, l’adrenalina i una muntanya d’informació. Aquest temps ens ha fet canviar la manera de treballar. Hem d’acceptar el món en què ens ha tocat viure. Adaptar-nos-hi. Malgrat la incertesa, continuo creient en la utilitat dels escenaris econòmics que produïm, si són ben interpretats. No puc deixar de mirar el retrovisor, ni que sigui de cua d’ull. I el que hi veig, en el fons, em fa estar convençut que ens en sortirem.