Cases barates i antiepidèmiques
Fa gairebé un segle, el temor d’un contagi massiu que podia ocasionar “víctimes a centenars” va influir en el canvi de les polítiques d’habitatge
La reflexió sobre les condicions de centenars de milers d’habitatges a Espanya, incitada pel llarg període de confinament de la població als domicilis, enfonsa les seves arrels en èpoques molt llunyanes. Ho explicava el 29 de març la periodista Silvia Angulo a La Vanguardia (Urbanisme contra les epidèmies) evocant la vigència de les idees de l’enginyer Ildefons Cerdà. I ho certifica també una impagable publicació del 1928 (La habitación humilde en Barcelona) rescatada digitalment per l’Ajuntament.
La revista de 25 pàgines constitueix un al·legat –amb sobredosi de moralina– de les institucions i la societat benpensant de l’època (durant la dictadura de Primo de Rivera i en vigílies de l’Exposició Internacional del 1929) del “vergonyós amuntegament humà de les grans capitals”. Totes aquestes, incloenthi Barcelona, “es ressenten de la falta d’habitació a preu reduït que reuneixi les mínimes condicions de salubritat, higiene i comoditat a què una persona té dret”.
El document argumenta les raons del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona per enderrocar els barris de barraques (cinc zones de la ciutat que sumaven 6.478 infrahabitatges i 26.172 pobladors), que en aquell moment estaven en ple creixement com a conseqüència de la massiva afluència de persones procedents d’altres regions d’Espanya i de l’interior de Catalunya per guanyar-se la vida a les obres de l’Exposició. Aquest projecte es va concretar en la construcció de quatre barris de cases barates batejats amb el nom de pròcers de l’època, a la Zona Franca (Eduardo Aunós), Can Peguera (Ramon Albó), Sant Andreu (baró de Viver) i Bon Pastor (Milans del Bosch). Una “gran obra social i patriòtica” en forma de cases definides com a “habitatges humils, unifamiliars, amb tot confort i higiene”, i en dos models diferents, el més comú format per habitacles mesurats en metres cúbics: menjador de 40 m3, dormitori d’una persona de 20 m3, de dues persones de 30 m3, cuina de 20 m3 i un petit pati amb hort i un lavabo exterior de 4,5 m3.
El document consultat per La Vanguardia fa referència a un problema que continua viu més de 90 anys després: el dels lloguers “desorbitats”, que afectava llavors els barris de barraques i obrers, “on es rellogaven pisos sencers”, pels quals es pagaven “de 50 a 60 pessetes mensuals”, aigua a part “quan n’hi havia”. A tot això cal sumar-hi una altra preocupació identitària d’aquesta ciutat: la de la imatge. En aquest cas, la que projecten les “pudents barraques que a milers envolten Barcelona oferint a qualsevol foraster que hi arribi l’aspecte deplorable d’un duar (campament de beduïns) o d’un poblat d’Oceania”. Capítol a part i, aquest sí, desfasat segons els paràmetres moderns (o potser no en vista del carca revival dels temps presents), són les consideracions morals dels senyors del patronat (29 en una relació de 31 membres en la qual només hi figuren dues dones) sobre la “promiscuïtat” pròpia d’uns ambients on resulta improbable que cali “tota idea de llar cristiana i tot amor de família”.
La publicació del Patronat Municipal de l’Habitatge apunta, “sense detenir-nos a estudiar-ho”, el que representaria en un hàbitat tan degradat com el dels poblats d’obrers “una epidèmia que es desenvolupés en aquells formiguers humans”. Amb certesa a la Barcelona del 1928 era molt present el record d’aquella grip letal que deu anys
Una publicació del 1928 justificava en termes higiènics i morals la substitució de barris de barraques
abans havia triplicat les taxes de mortalitat a la ciutat, malgrat que el retrovisor dels autors de la publicació és de curt abast. “Epidèmia que afortunadament fins ara no s’ha produït”, afirmen obviant aquell brot, però no sense deixar d’advertir que “en qualsevol moment [una nova epidèmia] pot ocasionar víctimes a centenars”.