Què és un fill pròdig?

Fa quaranta anys, a la Universitat de Barcelona estudiàvem dialectologia catalana amb la paràbola del fill pròdig. El doctor Joan Veny n’havia fet unes gravacions per tot de punts geodialectals rellevants dels Països Catalans perquè ens féssim una idea de les variants de cada zona. Explicava que quan es van començar a fer aquells enregistraments van pensar en un text que fos conegut per tothom. Van sospesar que fos una oració, com ara el parenostre, però com que és un text tancat que tothom diu igual i només hi varia la fonètica, van decidir passar a un relat obert, en què el parlant pogués fer servir, a més, el lèxic, la morfologia i la sintaxi propis. Era un goig sentir aquella història en totes aquelles variants dialectals.

Penso en el doctor Veny, amb qui enraono sovint i sempre és un goig, cada vegada que algú fa servir el sintagma “el fill pròdig” sense que tingui res a veure amb la paràbola de l’Evangeli de Lluc. És el tòpic, el clixé, repetir com un lloro allò que sembla entonat i més elaborat des del punt de vista de la llengua, encara que no en sapiguem el veritable significat.

La paràbola que Jesús explica als seus deixebles –aquells relats de contingut moral que sovint incloïen metàfores o comparacions il·lustradores–

Amb les butxaques plenes, el cap buit i les mans foradades, viu la vida gastant a tort i a dret

narra la història d’un home que tenia dos fills i un bon dia el petit li demana la seva part de l’herència per fer el seu camí. El nano, amb les butxaques plenes, el cap buit i les mans foradades, viu la vida gastant a tort i a dret. Acaba sent més pobre que una rata i torna a casa amb la cua entre cames per fer feina de jornaler o el que son pare tingui la misericòrdia d’oferir-li. El pare el rep a mans besades i fa matar el vedell gras per celebrar-ho.

Alguns experts diuen que, més que “del fill pròdig”, s’hauria de dir “la paràbola del pare misericordiós” o “del perdó”, però ja no hi som a temps: dos mil anys ens contemplen. És veritat que no és el millor títol de la història, perquè hi domina la paraula pròdig, que té sovint un sentit positiu. Si s’hagués fet servir malgastador o dilapidador, potser hauria quedat més clar a què feia referència.

El cas és que la cultura religiosa desapareix a poc a poc i cada vegada hi ha menys persones que sàpiguen qui va ser aquell fill pròdig de l’Evangeli i de les manifestacions artístiques posteriors. Aleshores el que passa és que l’illetrat que ha de parlar del fill predilecte d’una població o de qualsevol cosa similar, va i li clava que és “el fill pròdig”.

Si ara el doctor Veny hagués d’enregistrar les variants geodialectals del català fent servir un relat conegut per tots els participants, potser hauria de recórrer a algun episodi de Star wars.