“Dels westerns em molesten els trets”
Un gegant pèl-roig cavalca per la plana. Es diu Håkan, ve de Suècia i recorre un país acabat de néixer, de Califòrnia fins a Nova York, a la recerca del seu germà extraviat en el viatge d’anada. Es convertirà en proscrit, carregarà sobre l’esquena crims que no va cometre (d’altres sí), aprendrà rudiments de la medicina, ensopegarà amb indis, cercadors d’or, xarlatans, xèrifs cobdiciosos... A l’horitzó (Periscopi/Impedimenta) és l’enlluernador debut de l’argentí Hernán Díaz (Buenos Aires, 1973), que reinventa el gènere del western, amb un protagonista que és una mena de semideu, o un Ulisses suec, acabat d’aterrar en un paisatge del segle XIX per a ell tan estrany com un planeta poblat d’extraterrestres verds.
Díaz es va criar a Estocolm (la seva família va fugir de la dictadura) i actualment és professor a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. De pas per Barcelona abans de la crisi del coronavirus, explica que les seves fonts són literàries perquè “la literatura es fa sempre d’una altra literatura”. “Això ve d’una sèrie de llibres que passen al desert (Buzatti, Kafka, Cervantes, Lawrence...), i també de la literatura gautxesca, la picaresca... M’interessava explorar l’encreuament de personatges que viuen al desert amb algú totalment aïllat, que ni tan sols parla l’idioma”.
La Nova York que persegueix en Håkan és la seva Ítaca. Mentre avança, creix el relat col·lectiu sobre ell. “La llegenda de l’heroi i la de la nació, totes dues conformant-se. Però el personatge no té consciència de res, no sap distingir”.
A Díaz li interessava que “la novel·la fos una crítica al gènere del western, amb escenes arquetípiques, certs retaules, com la mina d’or, el saloon, el xèrif corrupte, els indis...”. “M’agrada treballar amb estereotips i subvertir-los”.
En Håkan és increïble. “Comet un acte de violència extraordinari, que el destrossa moralment i el transforma en un pària. Volia que fos impossible amagar-se d’això, barrejar-se amb la multitud, de manera que el vaig fer excepcionalment genial”.
Amb tocs de bildungsroman, el protagonista es va formant i, fins i tot, veiem com adquireix el llenguatge, ja que als primers capítols no entén una sola paraula del que parla la gent. “Tot i això –replica l’autor–, tota bildungsroman és el relat d’una adaptació, algú que acaba sent un bon burgès, i aquí això no ocorre: l’aprenentatge passa per una altra banda, per la redempció”.
Hi ha una presència constant de la ciència. “Coincidien el romanticisme i la seva visió extàtica de la natura amb el positivisme, la passió per classificar-ho tot. Però la ciència es va especialitzar massa, i aquests rapsodes naturalistes, a cavall de la poesia i la ciència, van quedar obsolets”.
En Håkan camina en direcció contrària: d’oest a est. “Comença el 1850 i transcorre per un parell de dècades. El moment en què els EUA es construeixen com a nació, primer territorialment, ell comença als anomenats territoris desorganitzats. També és la constitució política i econòmica, ja que es comença a sentir la primera remor de la maquinària capitalista. Al final de la novel·la tot just apareix la ramaderia. És un western sense cowboys”.
La violència és alhora explícita i digerible. “Aquestes escenes van fer que gairebé abandonés el projecte –revela–. No volia episodis amb trets. Em molesta molt que sembli impossible fer un western o una història sense armes, i no volia ser còmplice d’aquest horror que encara patim avui. El moment més violent el vaig redactar a tota velocitat. M’odiava a mi mateix escrivint-lo”.