Organitzar la tristesa
Sense competicions esportives els caps de setmana perden substància. Ho intuíem cada vegada que arribaven les aturades de seleccions i ara, després de tantes setmanes de confinament, ho constatem com una d’aquestes veritats que, sumant-nos a la conga del tòpic, ens obligarà a repetir que hi ha coses que només valores quan no les tens. Com a prestació substitutòria de les emocions esportives en general i futbolístiques en particular n’hi ha que han trobat en la lliga bielorussa una metadona existencial. També n’hi ha que participen en la multiplicació d’esport vintage, la recuperació televisiva i radiofònica de grans moments de la història. Però no és el mateix. Bielorússia cau massa lluny dels nostres interessos i els partits envasats al buit no incorporen l’energia de la incertesa.
Això, però, no exclou que ho hàgim intentat. He tornat a veure partits dels anys noranta, finals guanyades però sense la sal del present i etapes del Tour de França que semblaven pel·lícules d’època. No he aconseguit fer-me’n addicte. Queden els llibres, les pel·lícules i els documentals sobre esport, amb una qualitat prou contrastada per no dependre de la incògnita i de l’adrenalina del resultat. I, evidentment, queda el periodisme esportiu, que intenta explotar al màxim les idees (dolentes o bones) de la directiva del Barça i els moviments previs a fitxatges hipotètics que, curiosament, sempre passen pel tragicòmic Neymar. Són moviments grotescos, tenint en compte la incertesa que afecta tots els sectors econòmics (llevat de la fabricació de material mèdic) del planeta i que, en canvi, continua anunciant protocols de protecció i dates de tornada a la normalitat (nova o vella?).
En aquest context, ens queda la saviesa espontània d’alguns mites i pensadors del futbol. Si poden ser argentins, millor, perquè ja se sap que la retòrica argentina (futbolistes, escriptors, actors) té un afegit imprevisible de talent. Expliquen que fa uns dies Xabier Azkargorta va interessarse per l’estat d’ànim i de salut de César Luis Menotti i li va preguntar com estava vivint el confinament. Menotti va respondre: “Organitzant la tristesa”. És el mateix Menotti que citava Borges per explicar l’equilibri ideal per a un equip: ordre i aventura. I és el mateix Menotti que la caricatura ha reduït en virtuós dels bioritmes noctàmbuls i les sobretaules sense xarxa. L’altre savi és Marcelo Bielsa. Si podeu, busqueu la sèrie documental Take us home: Leeds United (Amazon Prime). Explica l’evolució de l’històric equip anglès immediatament
La sèrie explica l’evolució del Leeds United just després de fitxar Marcelo Bielsa
després d’haver fitxat Bielsa com a entrenador.
La sèrie confirma tot el que ja sabíem sobre la seva manera d’entendre el futbol i determinats principis ètics. També ens recorda que hi ha carismes tan magnètics que poden consumir-se en la recerca del perfeccionisme i en nom d’una coherència tan humanament rígida que ningú pot assumir-la. En un moment del documental, Bielsa resumeix molt bé un altre dels rituals típics del confinament. És un ritual que, interessadament, les xarxes socials i la malaptesa política volen devaluar. Ara que aspiren a convertir els aplaudiments des dels balcons en una mena de basar emocional a la carta és un bon moment per recordar què diu Marcelo Bielsa sobre l’aplaudiment: “L’aplaudiment no es demana; es mereix”.