“Però acaba’l, acaba’l d’una vegada!”
Són les vuit del vespre a Wimbledon. Les vuit del vespre d’un 6 de juliol. Som al 2008. És estiu i ha estat plovent: el xim-xim londinenc.
Ara la pluja ha cessat i Roger Federer i Rafael Nadal han tornat a la pista. S’estan deixant la vida pel títol.
M’he anat a refugiar a la caverna, a la magnífica sala de premsa de l’All England Lawn Tennis Club. Seguiré la resta de la final des dels monitors.
Tots estem ficats en un bon embolic. Tots, els jugadors, els organitzadors, el públic i els periodistes.
Se’ns en va el temps.
Se’ns en va la vida.
(...)
Les vuit del vespre londinenques són les nou espanyoles. El meu encàrrec es complica. He d’escriure quatre pàgines contra rellotge. L’hora límit està fixada a dos quarts de dotze. A aquella hora La Vanguardia engega les màquines i comença a imprimir.
Cal escriure tal com raja.
I a la pista central no hi ha wifi. Per això m’he refugiat a la sala de premsa. Així m’evitaré hipotètiques pèrdues de connexió i encadenaré alguns paràgrafs mentre espero que els jugadors ens atenguin després del partit. La sala de conferències és uns quants passos més enllà.
El que passa és que Nadal i Federer no es posen d’acord. Com ho faran? Està en joc el títol de Wimbledon!
I el cel s’està encapotant una altra vegada.
I el crepuscle apunta.
I el meu company de pupitre –n’obviarem el nom– està excitat:
–Però acaba’l, Rafa! –vocifera després d’un error del balear.
I a cada cop de veu l’acompanya un cop de puny sobre la taula. I al vol de bolígrafs i llibretes el segueix un enfilall d’improperis
LA PRESSIÓ
Fa 15 dies que estic a Londres: em sé l’estadística d’una tirada, però quatre pàgines són moltes
irreproduïbles en aquestes línies. –Però acaba’l d’una vegada! (...)
La final ha començat a dos quarts de tres del migdia. S’ha plantejat el partit com un canvi transcendental a la història del tennis. Federer ha encadenat cinc títols a Wimbledon: són 65 partits seguits sense perdre al seu jardí.
El continuarà regant? Nadal és el número 2 mundial. Ha guanyat quatre títols del Grand Slam: tots, a Roland Garros. En terra batuda. Ara vol estendre el seu territori. Aquest és el tercer gran intent a Londres, la seva tercera final.
A hores d’ara soc capaç d’enumerar les estadístiques d’una tirada. Fa 15 dies que omplo dues pàgines cada dia des de Londres.
–Ho hem de rematar: a la final cal arribar a quatre pàgines –em diu el meu redactor en cap de l’època, Dagoberto Escorcia.
Sempre li va agradar lluir bíceps. Se’ns en va el temps.
Nadal s’ha emportat els dos primers sets d’una tirada i té acorralat Federer. Sembla que acabarà de pressa, però a les cinc de la tarda cau una gota. I després esclata la tempesta. El jutge atura el partit. Tothom a refugi. Federer beneeix el moment.
Al vestidor es recondueix. Una hora més tard, tot és diferent. Federer comença a volar. Guanya el tercer set i el quart. Ningú no cedeix al cinquè i a les set de la tarda torna la pluja.
Mentre corro a la sala de premsa truco al cap:
–Què fem?
–Quatre pàgines, tant sí com no. –I si no acaben?
–Quatre pàgines. Amaina un altre cop i ara Federer i Nadal lluiten al crepuscle. No es juga de nit a Londres, no hi ha tiebreak al cinquè set.
Ningú no cedeix el servei i el meu company pica al pupitre: –Acaba’l d’una vegada, per Déu! A les 21.10 hores Nadal trenca el servei de Federer, es posa 8-7 i serveix per guanyar. Els organitzadors respiren: si s’accelera el tema, no hauran de suspendre la final.
Es donen cinc minuts de marge, a veure si Nadal remata.
Nadal remata.
És un quart de deu. –Fot-li! –brama el company. Mentre el balear s’ajeu sobre l’herba, jo recullo els bolígrafs i la llibreta, que han volat per enèsima vegada.